El lema triat per a celebrar el 9 d’Octubre d’enguany, “Som de la terreta”, ha impactat a molts, pel diminutiu usat per a referir-se al territori valencià. Ser de la “terreta” és una denominació carinyosa referida al lloc d’on som. Però en xicotet, tenint ben clar que el diminutiu no es referix a país, nació, estat en sentit ample.
Crec que eixe lema és un rebaix de la consideració del territori gran a on hem nascut o a on residim i que identifiquem com a nostre. Si el País, Regne o Comunitat dels valencians és la nostra terreta, quina és la nostra terra per als inventors de la denominació diminutiva? Supose que pensaran que és Espanya. No crec que ningun gallec, basc o català, canari, navarrés, asturià, balear, etc., accepte un diminutiu genèric per a referir-se a la nacionalitat, regió o territori d’on és o d’on ha nascut.
La terreta, segons l’ús tradicional i d’acord amb els diccionaris nostrats, entre altres definicions, és ‘terra d’escurar’. De menut i de xiconet, jo anava molt a una espècie de cova del terme del meu poble a “fer terreta” per a que ma mare, les meues ties i alguna veïna fregaren ben fregat el calder per a fer paella, els perols, alguna cassola i algun sòcol de marbre si el trobaven brut. La terreta també se li diu a algun bancal o bancals no molt gran. No fa molt li vaig preguntar a un amic de Llutxent si encara tenia l’olivar i el garroferar on alguna vegada hem munyit olives per a adobar i espolsar i plegar garrofes per a animals de ma casa, fa molts anys. I em va dir que les terretes del secà fa temps que les havia venudes, perquè per l’edat ja no podia portar-ho, i les filles, mestra una i guàrdia civil l’altra, li digueren que les venguera.
Això de la terreta i la seua subordinació a la terra, ens recorda allò del Levante, com a nom de la valenciana i nostra terra, molt utilitzat en el franquisme, encara que es va inventar molt abans, per a difuminar la referència o semblança al topònim València o al gentilici valencians (érem levantinos). Amb l’error de concentrar eixe nom només en el territori valencià, entre el Sénia i el Segura, sent que Catalunya, Múrcia i Almeria també són el llevant físic de la península Ibèrica. Hagueren pogut inventar el Centrolevante. I ja posats, a Catalunya l’haurien pogut anomenar el Noreste, nom que hauria plagut molt als catalans.
El nom terreta, en este cas, és rebaixador i el de Levante o Llevant, referit a un territori, este, és despersonalitzador. Un llevant o un ponent, com un nord o un sud, impliquen un centre físic i també polític. I els centres no solen reconéixer com toca allò que està apartat del centre.
Per tant, ni Terreta ni Levante. Som d’esta terra valenciana, amb els seus noms relacionats. La terreta per a escurar i el Levante-EMV per a llegir el diari i el Levante UD, que puge a Primera Divisió.
