Un any després de la dana que va colpejar València el 29 d’octubre, les petjades visibles i les que no es veuen continuen marcant la vida diària. La riuada va deixar llot, danys estructurals i una memòria compartida que encara aflora en cada conversa. Hi ha carrers aparentment recuperats i altres on el temps sembla detingut, amb la rutina travessada per obres, esperes i records.
En els municipis més afectats de l’anomenada zona zero —Paiporta, Catarroja, Algemesí, Benetússer, Alfafar o Aldaia— les millores en infraestructures són evidents: façanes pintades, comerços reoberts i baixos sanejats conviuen amb portals encara a mig reparar. El so del martell, la serra i el metall continua present. A Paiporta, la localitat amb més víctimes, les màquines treballen per a alçar un dels ponts que l’aigua es va emportar, símbol d’una reconstrucció que avança però no al ritme que molts desitjarien.
Obres i marques que encara parlen
L’harmonia d’alguns carrers es trenca amb portes de garatge abonyegades, aparadors coberts amb cartons i restes de fang en voreres i clavegueres. També persistixen missatges d’ànim en façanes: grafitis com ‘tornarem més forts’ o ‘el poble salva al poble’ que, lluny d’esborrar-se, s’han convertit en recordatori comunitari. En moltes cases, els tradicionals ‘taulellets’ valencians assenyalen fins a on va arribar l’aigua; en diversos garatges, la ‘R’ pintada en l’entrada delata la revisió d’aquells soterranis després de la inundació.
Arrere van quedar els descampats convertits en cementeris de cotxes. Hui són aparcaments amb un parc mòbil visiblement renovat, on criden l’atenció matrícules recents, un indici de quants vehicles van quedar inservibles. Alhora, la demanda d’operaris i materials supera sovint l’oferta i s’estira el calendari de reparacions, la qual cosa explica que en algunes finques seguisquen pendents ascensors, soterranis i baixos comercials.
Ferides emocionals que tarden a tancar
L’avanç físic contrasta amb unes ‘cicatrius‘ emocionals més lentes. Veïns d’estos pobles relaten sense preguntar on estaven, què van salvar i què van perdre. És una narració que es repetix al carrer, com una manera de processar el succeït i de mesurar, entre tots, el pols de la recuperació.
‘Un any després seguim uns millor i altres pitjor, perquè hi ha gent a la qual encara no li va l’ascensor, falten soterranis per arreglar, ens han de pintar els baixos. No es troben operaris per a poder fer-ho tot’, explica Pilar Aguado, veïna d’Aldaia, de 73 anys.
Esta veïna no evita l’emoció i posa el focus en el psicològic: ‘Després de tindre les coses arreglades ja estàs més tranquil·la, però estic feta pols, no puc dormir bé, estic amb antidepressius, amb tremolors. Moltes vegades estic sola i em pose a plorar. Ens ha quedat una seqüela molt gran, i això que a mi no m’ha faltat cap familiar. Als quals sí no alçaran cap’.
‘Vivim l’aniversari amb molta tristesa i amb moltes carències. Al cap d’un any això va molt lent, encara que estem millor que estàvem’, compartix María de la Mar García, veïna de Paiporta, que recorda els avisos rojos de fa unes setmanes: ‘La nit la vaig passar en la butaca perquè no em podia dormir. La por el tens en el cos’.
Coincidix en el diagnòstic Pilar García, també veïna de la zona: ‘El poble no té res a veure amb el que era. Estes coses tarden molt temps, va molt lent. Hi ha gent que ho porta bé i una altra que no tant’.
Hui els carrers ja no estan negades, però la memòria de la dana seguix molt present. La catàstrofe del 29 d’octubre s’ha convertit en una experiència compartida de pèrdua i resistència que no s’esborra amb pintura ni ciment, i que continua teixint una memòria col·lectiva difícil d’oblidar.



