La ministra per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic, Sara Aagesen, va advertir que la crisi climàtica s’ha convertit en el major repte per a la societat espanyola i va reclamar un pacte d’Estat per a respondre amb urgència i de manera estable. Segons va subratllar, les onades de calor i els incendis recents no deixen marge de dubte: l’emergència ens xafa els talons i exigix decisions que no depenguen del cicle electoral.
Vulnerabilitat i evidències
Aagesen va insistir que Espanya és especialment vulnerable i patix impactes desiguals, més acusats en el món rural, a les illes i entre els col·lectius més exposats. Va recordar que agost va registrar l’onada de calor més intensa fins ara, amb una anomalia de 4,6 graus, i que s’han multiplicat els episodis extrems, com la dana de València. Al seu juí, els fets obliguen a passar de la discussió teòrica a la realitat tangible, perquè les evidències són innombrables i ja colpegen en moltes zones del país.
La ministra va advertir que, si es manté la tendència de les últimes dècades, en 2050 es passarà d’un clima mediterrani típic a un estepari. Eixe canvi estructural implica menys capacitat del territori per a esmorteir temperatures extremes i menys marge per a recuperar sòl i vegetació després dels incendis, amb efectes directes sobre la vida quotidiana i l’economia. En la pràctica, suposa major estrés per als recursos i més pressió sobre sectors productius i servicis essencials, a més d’un augment del risc davant inundacions i tempestes intenses.
Aagesen va defendre que encara som a temps de guanyar este repte, sempre que s’actue junts i units. Va remarcar que la magnitud de l’amenaça pot espentar cap a un model social i econòmic insostenible que afecta a totes les dimensions de la vida, des de la salut fins a la seguretat d’infraestructures i subministraments. Per això, el temps dels dubtes ha acabat i el futur ha de construir-se des de l’acord, sense negacionismo, desídia ni desesperança.
Un pacte que transcendisca legislatures
La responsable de Transició Ecològica va sostindre que el Govern ha treballat sense descans, però l’acceleració de l’emergència obliga a fer un pas més amb un acord ampli que aglutine una resposta de país. Eixe pacte, va explicar, ha de garantir continuïtat en el temps, donar certitud a empreses i administracions i coordinar esforços entre l’Estat, les comunitats i els municipis.
Aagesen va reclamar millor coneixement tècnic i científic i un consens polític i social que permeta adaptar les polítiques públiques en tots els nivells de l’administració. Va plantejar que el full de ruta es regisca per la justícia social i climàtica i per la solidaritat intergeneracional, de manera que les decisions presents no hipotequen el futur. Per a això, va demanar transformar la preocupació en plans concrets i mesures coherents, amb objectius clars i mecanismes de seguiment que eviten retrocessos.
En síntesi, la ministra va cridar a convertir les lliçons de l’estiu en acció sostinguda: actuar ara, amb unitat i perspectiva de país, per a reduir els riscos, protegir els més vulnerables i assegurar un desenrotllament viable en les pròximes dècades.
