La ministra per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic, Sara Aagesen, va advertir que el canvi climàtic ja és una amenaça immediata per a Espanya i que ens xafa els talons. Va alertar que, si no s’accelera la resposta, el país pot derivar cap a un model social i econòmic insostenible. Per això va reclamar un pacte d’Estat que situe l’emergència climàtica per damunt del cicle polític.
En l’obertura del curs polític, va defendre un compromís que transcendisca legislatures per a dotar d’estabilitat i continuïtat les decisions. Aagesen va subratllar que cal passar de la discussió teòrica a la realitat tangible i que els senyals recents no deixen marge de dubte.
La ministra va recordar que Espanya és especialment vulnerable i que l’impacte és desigual: les onades de calor més intenses, els incendis i episodis com la dana de València han posat a prova a territoris i servicis públics. L’últim agost va ser el més intens registrat, amb una anomalia de 4,6 graus, un indici de l’acceleració del calfament i de la major freqüència d’esdeveniments extrems.
Vulnerabilitat i esdeveniments extrems
Eixa vulnerabilitat es manifesta de manera irregular, més acusada en el món rural, les illes i els col·lectius més fràgils. En estos àmbits, una major exposició a la calor, la dispersió poblacional i la dependència de recursos naturals amplifiquen les conseqüències. Aagesen va advertir que, si persistix la tendència de les últimes dècades, en 2050 Espanya podria passar d’un clima mediterrani típic a un estepari. Això implicaria més aridesa i menys disponibilitat d’aigua i vegetació, amb efectes directes sobre l’agricultura, els ecosistemes i la seguretat enfront d’incendis, la qual cosa abona el risc d’un model econòmic i social inviable.
La ministra va insistir que les evidències són innombrables i que el canvi climàtic ja colpeja en nombroses zones del país. Així i tot, va sostindre que estem encara a temps de guanyar este repte si s’actua de manera conjunta, sense negacionismo, desídia ni desesperança. La prioritat és construir una resposta de país proporcionada a la magnitud de l’amenaça.
Un pacte que transcendisca legislatures
Aagesen va afirmar que el Govern ha treballat sense descans, però que l’acceleració de l’emergència obliga a fer un pas més amb un acord ampli. Per a això va defendre millor coneixement tècnic i científic, un consens polític i social sòlid i l’adaptació de les polítiques públiques en tots els nivells de l’administració. Va recalcar que eixa transformació ha de guiar-se per la justícia social i climàtica i per la solidaritat intergeneracional, de manera que la protecció aconseguisca abans als qui més patixen l’impacte.
Segons va exposar, un pacte d’Estat permetria dotar de previsibilitat, coordinació i instruments estables a l’acció climàtica, evitant vaivens i guanyant eficàcia. Es tracta de jugar la millor basa disponible: actuar ja amb planificació i cooperació per a reduir riscos, costos i danys futurs. El temps dels dubtes ha acabat; el futur, va dir, es construïx des de l’acord i amb una resposta a l’altura d’una crisi sense precedents.
