Alice Kellen sosté que l’auge del gènere ha canviat l’expectativa dels qui lligen novel·la romàntica: ja no n’hi ha prou amb l’arquetip ni amb un romanç pur, sinó amb protagonistes versemblants, plens de matisos, i relats que aborden altres tensions vitals. Eixa mirada vertebra l’edició revisada de Sigue plovent (Planeta), obra que l’escriptora va autopublicar fa més d’una dècada i que ha reescrit per a alinear-la amb la seua veu actual sense alterar l’essència del relat.
La novel·la, breu i íntima, acompanya a Víctor i Sara, un matrimoni a punt de firmar el divorci. A mesura que avança la narració es deshilacha el que va ocórrer entre ells en els últims anys i s’explora la cruïlla en la qual es troben. Amor, dolor i rancor conviuen en un text que, malgrat la ferida, manté una escletxa oberta a l’esperança. Ambientada a València i amb pocs personatges, s’integra en una línia més continguda de l’autora, al costat del xic que dibuixava constel·lacions i La teoria dels arxipèlags, menys comercial que els seus títols de tall juvenil com Nosaltres en la lluna o la bilogía Deixa que ocórrega, però cada vegada amb més espai propi.
Un lector més exigent
Segons Kellen, l’empenyiment recent de la novel·la romàntica ha elevat el llistó. El públic ja no espera un heroi perfecte ni una protagonista definida per la seua arribada; reclama personatges amb clarobscurs i que el relat contemple altres conflictes a més de l’amor: la busca d’identitat, la vida laboral, la família, l’amistat, el dol o la maternitat i la no maternitat. Eixa demanda multiplica el desafiament de sorprendre, perquè els ingredients del gènere són molt concrets. El repte, explica, passa per aportar una cosa distinta sense trair el que fa recognoscible al gènere.
L’autora aspira al fet que Continua plovent es llija quasi de l’estirada per a transmetre la sensació lleugerament asfixiant que envolta als protagonistes. Busca que qui llig empatitze amb el dolor de Víctor i Sara i els acompanye de la mà en un moment decisiu. Reescriure l’obra ha sigut complex: en tractar-se d’una història que moltes persones ja coneixen, calia respectar els fonaments i centrar-se en polir la superfície, com si s’afegiren motlures i una nova capa de pintura. A això se suma l’autoexigència d’enfrontar-se a un text escrit amb veintipocos años; Kellen reivindica mirar-se amb una certa compassió per a poder actualitzar sense desvirtuar.
Adaptacions en marxa
A més de l’escriptura, Kellen avança dos projectes audiovisuals previstos per a 2026: El mapa dels anhels es convertirà en sèrie per a Netflix i Tot el que mai vam ser arribarà com a pel·lícula. L’autora ha pogut llegir guions, observar com les seues històries es traduïxen al llenguatge audiovisual i assistir als rodatges este estiu. Assumix que cap adaptació satisfà a tothom, però valora l’experiència com a nova i enriquidora.
En paral·lel, treballa en una nova novel·la amb una estructura distinta: cinc personatges, quatre amics de tota la vida als quals se suma la protagonista femenina, i un recorregut que abasta un any complet. Amb això, Kellen continua explorant com l’amor dialoga amb altres decisions que marquen una biografia, sense perdre de vista l’essència romàntica que els seus lectors reconeixen.
