Un any després de la DANA del 29 d’octubre, eixir al carrer continua sent un repte diari per a centenars de veïns. En moltes finques, els ascensors danyats no han pogut reparar-se o substituir-se i eixa carència, que afecta de ple als qui tenen mobilitat reduïda, es traduïx en un confinament selectiu que els impedix portar una vida autònoma.
Segons l’Associació d’Empreses d’Ascensors de la Comunitat Valenciana, dels més de 7.500 equips afectats per les inundacions, encara queden 780 pendents de reparació o substitució. Més de 6.700 han tornat a funcionar, però els terminis que resten es dilaten per la complexitat tècnica i administrativa de les obres i per l’obligació de garantir la seguretat. Després de cada intervenció hi ha revisions i autoritzacions que no sempre arriben a temps, i el propi sector reconeix que no té capacitat de resposta suficient per a absorbir tota la demanda.
La realitat darrere de les xifres es palpa en casos com el de Francolizy, de 36 anys, amb paraplegia, que viu en un segon pis al costat del barranc de la Saleta, a Aldaia, derivació del barranc de Poio. ‘Una xicoteta vorada és per a ella com un mur. Així que imagina el que suposa pujar o baixar diverses plantes’, explica la seua mare, Francy dona Rocha. L’ascensor de la comunitat està instal·lat des de fa tres mesos, però falta la revisió final i el vistiplau per a posar-lo en marxa: ‘Ací no apareix ningú’, lamenta. La mobilitat de Francolizy depén de l’assistència de Creu Roja i de l’ajuda d’alguns veïns. ‘És impossible que ella sola puga baixar o pujar des d’un segon pis’, resumix la seua mare, que recorda que este estiu sol va poder baixar una vegada a la piscina comunitària.
Solucions temporals
L’alcalde d’Aldaia, Guillermo Luján, advertix que el problema colpeja amb especial duresa a les persones més vulnerables: ‘És un dels elements més significatius i sensibles que deixa la dana un any després. Hi ha molts ascensors que encara no funcionen i el sector no té capacitat de resposta’. Per a alleujar la situació, Creu Roja recorre a una ‘cadira eruga’ que permet baixar i pujar escales amb assistència. ‘És una mesura molt conjuntural. La gent necessita poder baixar al carrer i reprendre la seua vida. Esta situació provoca un confinament selectiu dels qui tenen més dificultats’, subratlla.
Esta solució puntual requerix personal i coordinació, no està disponible a tota hora i no substituïx l’autonomia que oferix un ascensor operatiu. Per a molts veïns, cada eixida implica demanar ajuda, reordenar horaris i renunciar a activitats quotidianes, des de fer la compra amb normalitat fins a acudir a cites mèdiques sense dependre de tercers.
Demores en les reparacions
En una finca de l’Avinguda de la Música d’Aldaia, l’aigua va arribar a quasi un metre dins del portal —la marca encara és visible— i va deixar l’ascensor inutilitzat. Els veïns expliquen que, malgrat haver començat a pagar la reparació, l’empresa va deixar de donar senyals i ningú concreta quan s’executaran els treballs. La incertesa es multiplica després d’un any d’espera i el desgast físic i emocional creix en cada pujada d’escala.
Antonio Ruiz, veí de la finca, assegura que porten quasi un any tractant de contactar ‘del telèfon, correu electrònic, el seu servici reclamacions i res’. Davant la falta de resposta, afig, la comunitat ‘s’ha vist obligada a enviar-li un burofax exigint el compliment del contracte de reparació i ja no estan cobrant mes a mes l’arranjament de l’ascensor’. En l’immoble, afig, ‘hi ha una senyora que va en cadira de rodes amb la pelvis i el muscle fracturat i no pot eixir del seu domicili’. Ell afirma que pot apanyar-se per ser jove, però admet que no és el cas de la gent gran.
Genoveva Ángel, de 75 anys, viu en un quart pis i relata l’esforç que li suposa cada escala: ‘em costa molt pujar, al tercer arribe ofegada‘. Intenta eixir ‘només al matí’, comprar ‘molt poquet’ i pujar ‘escaló a escaló’. El seu dia a dia, com el de tants uns altres, s’ha encollit a la mesura d’un edifici sense ascensor.
Un any després, l’emergència ja no es mesura per l’altura de l’aigua sinó per la falta d’accessibilitat. Fins que les reparacions i les revisions finals permeten reobrir els ascensors pendents, centenars de persones seguiran atrapades a les seues cases, a l’espera d’una solució que els retorne la normalitat.



