Julián Calero es va acomiadar de la banqueta del Llevant un dia després de la seua destitució i va afirmar que seguia convençut que hauria salvat a l’equip. Va recordar que mesos arrere havia liderat l’ascens a Primera i va subratllar que acceptava la decisió sense retrets ni excuses, amb el focus en el bé del club i en la situació esportiva que travessava l’equip.
L’entrenador va explicar que entenia el context d’una mala ratxa i que, encara que hauria preferit acabar la temporada, assumia el canvi amb esportivitat. En les seues paraules, ‘estic convencidísimo que anava a salvar a l’equip, 100%… Respecte absolut i agraïment’. Va afegir que la decisió no es va prendre a la lleugera i que eren els mateixos dirigents que van confiar en ell a l’inici, per la qual cosa havia de ser coherent i respectar-la.
Convicció i respecte
Calero va relatar que, quan li van comunicar el cessament, va preguntar si era irreversible. Va admetre que s’hauria aferrat al càrrec per a perpetuar-se, però en confirmar-se que no hi havia marxa arrere el va acceptar amb naturalitat. Va reconéixer que li hauria agradat tancar el curs perquè creia que el tirarien avant i va apuntar una alternativa que, al seu juí, també podia haver funcionat: ‘Una altra estratègia hauria sigut renovar a l’entrenador per a enfortir-lo i transmetre la idea que anàvem a arribar fins al final’. Així i tot, va insistir que no se sentia maltractat i en què la decisió també va fer mal als qui la van prendre.
En clau autocrítica, va assegurar que no canviaria la línia general de treball implantada, encara que sí alguns detalls, i es va declarar màxim responsable del moment. Va confessar que a penes va dormir després de conéixer la seua eixida i que es va consolar repassant el camí recorregut i l’estat en què deixava el vestuari.
Com a balanç, va deixar un missatge clar: ‘Vaig agafar a un equip en Segona i el deixe en Primera a tres punts de la salvació, amb una massa social que s’ha recarregat després d’uns anys molt durs i amb la sensació que els jugadors s’han revaloritzat’. Va recalcar que eixa revaloració i l’ascens havien contribuït a millorar la viabilitat de l’entitat en un context econòmic complex.
Agraïments i futur
El tècnic va encadenar agraïments des del club fins als treballadors, amb especial menció al seu cos tècnic i als futbolistes, als quals va definir com els seus jugadors, destacant la seua implicació i l’esforç diari. Va defendre que el vestuari estava amb el projecte i que no havia deixat de creure.
Va tindre paraules també per a la graderia. ‘A l’afició, que ha sigut increïble amb mi’, va dir, admetent que les xiulades després d’una molt dolenta primera part eren comprensibles, però subratllant que en la segona part l’alé va ser constant. Per a Calero, el suport de l’afició és la base sobre la qual l’equip ha de sostindre la seua reacció.
En un comiat emotiu, va agrair el suport de la sala de premsa i es va definir com a valencià adoptat. Va evocar moments durs viscuts amb la dana i altres emocionants com l’ascens a Burgos. I, en una picada d’ullet cinèfil, va deixar una frase de record: ‘no sabeu quant carinyo m’emporte’.
Sobre el seu avenir, va assegurar que està preparat per a dirigir immediatament, fins i tot assumint que hauria de ser fora del país en esta temporada. ‘Continuaré entrenant, soc un corredor de marató al qual en el quilòmetre 14 li ha tocat eixir, però estava preparat per a arribar al 38’, va afirmar, deixant clar que no se sent cremat.
Mirant al club, va parlar d’un fins ara. No va descartar tornar algun dia, ja siga com a soci, rival o fins i tot entrenador, encara que va considerar que no seria una bona notícia que li digueren este mateix curs. Va evitar donar consells al seu successor i va resumir el repte que queda per davant: ‘Estem a tres puntets de la salvació, ací no s’ha entregat la cullera’.



