Les pràctiques dels estudiants de Medicina són hui més planificades i rotatòries: els alumnes passen per servicis essencials i assumixen tasques progressives sota supervisió. No obstant això, l’augment de facultats i de places està tensionando els hospitals docents i espenta a reforçar la formació amb simuladors i maniquins d’alta fidelitat per a evitar les anomenades ‘pràctiques ficus‘, en les quals l’estudiant a penes observa sense participar.
En una carrera on més de la mitat dels crèdits són pràctiques hospitalàries i amb més de mig centenar de facultats en creixement, la pugna per centres de salut i hospitals s’ha intensificat, especialment en grans ciutats. A Madrid, amb deu facultats (quatre públiques i sis privades), la demanda supera la capacitat docent dels hospitals universitaris.
Massificació i models de pràctiques
El marc actual establix que cada universitat pública s’associa a un hospital públic; l’accés de la privada és excepcional i amb permís de la pública, i existix un límit de cinc estudiants a l’hospital comptant als residents. Algunes comunitats, com Madrid o la Valenciana, estan flexibilitzant estes regles mitjançant convenis per a donar eixida a la pressió assistencial i docent. L’objectiu és assegurar que, quan la pràctica ocorre a peu de llit, es complisquen condicions de seguretat, tutela i qualitat.
‘Hi ha un problema de massificació i coll de botella en alguns hospitals i encara que hi ha pràctiques que es poden fer en laboratoris o en centres de simulació, perquè es donen al costat d’un llit ha d’haver-hi una sèrie de condicions’, advertix Antonio Compañ, president de la Conferència Nacional de Degans de Medicina. Les ‘pràctiques ficus’ apareixen quan la càrrega assistencial impedix a l’adjunt dedicar temps a l’alumne.
Javier Arias, degà de Medicina de la Universitat Complutense de Madrid, contrasta dos enfocaments. En alguns centres privats ‘volen maximitzar l’ús de l’hospital’ amb grups amplis que convertixen a l’estudiant en un ‘espectador passiu’. A la Complutense, en canvi, l’alumne s’integra com a ‘resident 0‘ en parelles o de manera individual i guanya responsabilitat de manera gradual, amb interacció real amb el pacient i activitats pròpies d’un hospital públic, com a sessions clíniques i canvis de guàrdia. ‘En els privats el cirurgià operarà i després es va, la qual cosa és poc formatiu perquè l’estudiant adquirisca coneixements i habilitats’, afig. No ocorre així en tots els privats: hi ha universitats, com la de Navarra, amb xarxa hospitalària suficient. Les majors dificultats es concentren en hospitals de referència de grans urbs, on totes les facultats volen estar. ‘No és el mateix crear una facultat de Medicina a Lleó o a Burgos on hi ha llits suficients, que a Barcelona, perquè no sé d’on trauran els hospitals’, ironitza Compañ, recordant que ja hi ha més de 54 facultats i altres quatre previstes per a 2026.
Quan es xafa l’hospital i l’auge dels simuladors
Per a garantir places, els centres privats firmen convenis amb grups hospitalaris. La Universitat Camilo José Cela i HM Hospitals van impulsar en 2021 CUHMED, que forma a uns 100 metges a l’any dins dels seus hospitals des de primer; en Montepríncipe, el centre docent està quasi integrat a l’hospital. ‘Des de primer ja fan rotacions amb els zeladors, per a aprendre com portar als malalts, tractar urgències o fer reanimacions cardiovasculars. En els següents cursos s’incorporen als equips mèdics i giren per tots els servicis’, explica el seu degà, José Barberán.
En la pública, l’habitual és començar en tercer, encara que hi ha variacions. En la Universitat Rei Joan Carles, quart curs es desenrotlla íntegrament a l’hospital; en unes altres, el rotatori més intens arriba en quint i sext. ‘Hi ha prou variabilitat; a la Complutense comencen en tercer perquè és quan tenen formació suficient. Al final suposa un contacte amb el pacient i un accés a informació sensible‘, recorda Arias.
Les experiències de l’alumnat il·lustren el salt de responsabilitat. Sofia, de 21 anys, va començar en la Francesc de Vitòria i va tindre contacte amb centres de salut i hospital des de primer: ‘No tenia coneixements però em motivava per a continuar estudiant en moments més difícils’. Ja en la Rei Joan Carles, va començar a girar en tercer ‘una vegada a la setmana en grups de tres’ amb focus en històries clíniques. ‘Vam aprendre molt; ens van llançar al pacient i calia posar a prova el que sabíem’, afirma. En quart, assegura haver sigut ‘més conscient d’aplicar el que estic estudiant en posar-ho en pràctica amb el pacient tots els dies’.
Els maniquins d’alta sensibilitat i les sales de simulació estan revolucionant la docència. ‘Són una ajuda súper important’, subratlla Compañ, i tant públiques com privades invertixen en grans centres de simulació. Hi ha instal·lacions destacades en universitats públiques com Granada, la Corunya, Autònoma de Madrid o Miguel Hernández, i en hospitals com La Fe de València o Valdecilla de Santander. L’Hospital Virtual Valdecilla, pioner a Europa, resumix la seua filosofia amb una idea: ‘l’error suposa una oportunitat pedagògica‘, destaca el seu director mèdic, Ramón Herrería. Abans de passar a la pràctica clínica, ‘el resident pot experimentar amb actors, amb simulació en 3D, amb robots. Això fa que guanye molta més confiança, té més destresa tècnica’. I contrasta amb la formació de fa dècades: ‘en la meua època, havies de fer o moltes guàrdies o tindre molta sort en elles per a trobar casos de situacions crítiques’.
Les universitats privades també realitzen grans inversions. Navarra i la Francesc de Vitòria compten amb centres de simulació, i el CEU Sant Pau de Montepríncipe ha construït un hospital real amb capacitat per a 50 pacients. Amb incubadores, tecnologia d’última generació i maniquins que poden aconseguir els 90.000 euros, s’entrenen estudiants de Medicina, Infermeria, Farmàcia, Psicologia o Fisioteràpia. ‘L’important és que sàpien com funciona un hospital des d’una entrada en urgències, passant pel triatge i la classificació fins a si el pacient ha d’ingressar en hospitalització o en l’UCI d’adults o de xiquets’, explica Tomás Chivato, degà de Medicina del CEU Sant Pau. Des de CUHMED insistixen que la simulació ‘ha de ser complementària’: ajuda a adquirir competències abans de ‘tocar’ al pacient, com en la intubació, però no substituïx la convivència hospitalària.
La pràctica amb simuladors es dissenya per a aprendre de la fallada en un entorn segur. Álvaro Trampal, director de l’hospital de simulació del CEU, detalla que compta amb 23 sales motoritzades i visió des d’un altre habitacle: ‘Es treballa amb les simulacions sobre l’error com a font d’aprenentatge‘. En Infermeria s’ensenya a moure a un pacient o a manejar una membrana extracorpòria. ‘Ho afronte amb nervis i concentrat perquè al final és bastant fidel a la realitat i crec que ens ajuda molt’, coincidix Miguel, estudiant de quart d’Infermeria en el CEU.
Per als degans, la simulació millora les habilitats clíniques ‘molt millor que els que van a hospitals de manera passiva’ i sense risc per al pacient, alhora que alleuja la massificació en distribuir millor les pràctiques. Mónica, estudiant de Medicina en la Francesc de Vitòria, resumix el propòsit: les pràctiques amb maquetes i maniquins l’han preparada per a saber tractar moltes patologies.
