El degà del Col·legi de Fisioterapeutes de la Comunitat Valenciana (ICOFCV), Josep Benítez, reclama més presència en la sanitat pública per a agilitzar processos i reduir costos, i demana a les administracions que els escolten i els tinguen en consideració. També reivindica el reconeixement oficial d’especialitats en fisioteràpia per a ajustar millor l’atenció a les necessitats dels pacients. Recorda que ha sigut recentment reelegit per a un tercer mandat (2026-2030) amb l’objectiu de reforçar la unitat del col·lectiu, que ja suma prop de 7.500 col·legiats i se situa entre la tercera i quarta professió sanitària per nombre de professionals.
Benítez sosté que la fisioteràpia és una inversió rendible per al sistema: ‘Està àmpliament demostrada la relació cost-efectivitat de la fisioteràpia, que és rendible i té un retorn econòmic molt important en la sanitat pública’. Argumenta que una major presència en primària i en hospitals permetria reduir temps d’espera, evitar derivacions i proves innecessàries, i disminuir costos farmacològics, quirúrgics i de recuperació. ‘Agilitza processos, reduïx costos farmacològics, quirúrgics i de recuperació. Té un retorn econòmic molt important en la sanitat pública’, assenyala. Aclarix que no pretén substituir decisions de gestió, però sí que aportar coneixement expert: ‘No demanem decidir pels gestors polítics, però sí que quan prenguen decisions ho facen amb tota la informació. Nosaltres coneixem la nostra professió i volem assessorar i ajudar’.
Dèficit en la sanitat pública
Segons estimacions del propi Col·legi, a la Comunitat Valenciana exercixen en l’àmbit estrictament sanitari públic al voltant de 950 fisioterapeutes, una xifra que considera insuficient enfront de les recomanacions internacionals. ‘L’Organització Mundial de la Salut recomana un fisioterapeuta per cada 1.000 habitants. Ací estem en ràtios que dupliquen o fins i tot tripliquen eixa xifra’, explica. Este dèficit, afig, impacta en l’accessibilitat i en la continuïtat assistencial, allargant recorreguts dels pacients amb dolor o amb patologies cròniques que podrien beneficiar-se abans d’un abordatge funcional.
La falta d’efectius tampoc es limita al sistema sanitari: l’àmbit sociosanitari i l’educatiu arrosseguen carències, especialment en geriatria, atenció precoç i centres d’educació especial. Com a exemple d’avanç, cita l’anunci de noves places en Atenció Primària en una altra comunitat i subratlla l’enfocament preventiu: ‘La prevenció es fa en primària. Si volem una sanitat més eficient i sostenible, cal apostar per la fisioteràpia en eixe nivell assistencial’. En la seua opinió, reforçar estos equips permetria intervindre de manera precoç, reduir cronificacions i alliberar recursos de nivells assistencials més costosos.
Benítez recalca el canvi de percepció social de la professió. Si en els anys noranta encara pesava l’etiqueta de ‘ massatgista ‘, hui la ciutadania reconeix als fisioterapeutes com a professionals sanitaris. ‘De fet, som un professional sanitari de proximitat. Moltes persones acudixen primer al fisioterapeuta perquè saben que, si detectem una cosa greu, derivarem al metge’. Durant la pandèmia, recorda, el col·lectiu va demostrar capacitat per a realitzar diagnòstic diferencial dins de les seues competències i derivar casos que requerien atenció mèdica, la qual cosa va permetre respondre amb major seguretat clínica.
En el pla comunitari, el Col·legi impulsarà tres línies estratègiques. La primera, actualitzar els tallers escolars: abans centrats en la postura, ara orientats al moviment i a evitar permanències prolongades en la mateixa posició. La segona, reforçar la divulgació entre persones majors amb patologies cròniques i comorbiditats, on l’exercici pautat per un professional millora la qualitat de vida i l’autonomia. La tercera, estrényer la col·laboració amb associacions de pacients en patologies amb alta implicació de la fisioteràpia, com el càncer, per a donar suport a accions formatives i informatives i afavorir l’adherència als tractaments.
Especialitats i formació
Una de les reivindicacions clau és el reconeixement oficial d’especialitats en fisioteràpia. En l’actualitat, la formació avançada depén de màsters i cursos finançats pels propis professionals i no té reflex en la borsa pública. ‘En una bossa pública no pots exigir un fisioterapeuta especialitzat en neurologia, respiratori o oncologia perquè no existixen especialitats reconegudes. Això és un problema per al sistema i per al pacient’, advertix. Entre les àrees amb major projecció, destaca la fisioteràpia oncològica —’cridada a ser la pròxima gran especialitat socialment reconeguda’— i la fisioteràpia en salut mental, implantada en països nòrdics. ‘A través del moviment es pot treballar la percepció corporal, l’activació o la regulació en casos d’ansietat, depressió o trastorns de la conducta alimentària. A Espanya és encara una gran desconeguda’, indica.
Sobre la digitalització, veu la intel·ligència artificial com una aliada per al registre clínic, l’organització i el seguiment: ‘És un canvi cultural més que tecnològic. No ens substituirà perquè el contacte humà és clau’. Malgrat això, defén que la relació terapèutica i el contacte físic continuen sent essencials: ‘El pacient espera que el valores i que el toques. Les expectatives formen part del procés terapèutic’.
De cara al nou mandat, fixa dos grans metes: cohesionar un col·lectiu molt dispers —amb alta presència de xicotetes clíniques i professionals que realitzen domicilis— i fer un salt qualitatiu en formació. ‘Volem que el fisioterapeuta que treballa només, fins i tot el que fa domicilis, se senta part del col·lectiu’, afirma. En el vessant acadèmic, prioritza neurofisiologia, neurociència i habilitats comunicatives, perquè ‘ja no és només saber on tocar un muscle, sinó com interactuar amb el pacient i com gestionar el procés terapèutic’. Fins i tot planteja revisar la duració del grau: ‘La fisioteràpia ha evolucionat tant que quatre anys es queden curts. El legislador hauria de plantejar ampliar la formació o crear una via clara cap a les especialitats’.
En el vessant acadèmic, prioritza neurofisiologia, neurociència i habilitats comunicatives, perquè ‘ja no és només saber on tocar un muscle, sinó com interactuar amb el pacient i com gestionar el procés terapèutic’. Fins i tot planteja revisar la duració del grau: ‘La fisioteràpia ha evolucionat tant que quatre anys es queden curts. El legislador hauria de plantejar ampliar la formació o crear una via clara cap a les especialitats’.
