El Roig Arena va viure una nit històrica
El Roig Arena va viure una nit històrica amb la classificació del València Basket per a la seua primera Final Four de l’Eurolliga, després d’imposar-se amb autoritat al Panathinaikos en el quint partit dels quarts de final. El pavelló, completament ple, es va convertir en un factor més del triomf i es va transformar en una festa abans fins i tot que sonara la botzina final.
El València Basket va tancar la sèrie amb un contundent 81-64 que va permetre als 15.600 espectadors començar a celebrar el passe a la Final Four quan el partit ja estava clarament encarrilat. La diferència en el marcador i la superioritat mostrada sobre la pista van reforçar la sensació que l’equip estava fent realitat una meta llargament perseguida, la qual cosa va multiplicar l’ambient d’eufòria en les graderies.
Festa total en el Roig Arena
Res més confirmar-se el resultat definitiu, el Roig Arena va explotar amb l’anunci per megafonia que el València Basket era per primera vegada equip de Final Four. Eixa frase, tantes vegades somiada per l’afició, va actuar com a detonant d’una celebració que va convertir el pavelló en un cor unànime. Immediatament va sonar ‘Sweet Caroline’, convertida en banda sonora de les grans nits del club, i la graderia vacompanyar el tema a ple pulmó, conscient d’estar vivint un moment que quedarà marcat en la memòria col·lectiva del valencianisme.
Les graderies, tenyides d’un taronja encara més intens gràcies a les samarretes que el club havia preparat per a l’ocasió, reflectien la comunió entre equip i afició. Molts seguidors ja començaven a pensar en el viatge a Atenes per a acompanyar al conjunt en la fase final, mentre uns altres prolongaven el moment gravant vídeos, fent-se fotos i corejant càntics que repassaven la trajectòria recent de l’equip i l’esforç realitzat durant tota la sèrie.
La insistència de l’afició, que es va mantindre en peus i cantant fins i tot després del xiulet final, va fer que els jugadors i bona part del cos tècnic tornaren a la pista després d’haver-se retirat breument als vestuaris. Eixe retorn va ser rebut com un nou triomf, amb ovacions personalitzades, gestos d’agraïment des de la pista i un intercanvi constant d’aplaudiments que subratllava el vincle entre el conjunt i la seua unflada.
En eixa segona fase de la celebració es va sumar també el màxim accionista del club, Juan Roig, que va compartir el protagonisme amb la plantilla i el cos tècnic en el centre del parquet. La música va continuar marcant el ritme de la nit amb una llista d’èxits que va anar encadenant temes populars i recognoscibles per a l’afició, passant per cançons de Raphael que molts van corejar com si es tractara d’un concert més que d’un partit de bàsquet.
El tancament perfecte va arribar amb La Promesa, l’himne del club compost per la Fúmiga, que va sonar com a colofó a una vetlada irrepetible. Jugadors, tècnics i aficionats la van entonar a l’uníson, transformant la pista en un escenari simbòlic on es mesclaven orgull, alleujament i ambició pel que està per vindre. La classificació per a la Final Four es va celebrar així no sols com un èxit esportiu, sinó com la confirmació d’un projecte que s’aferma en l’elit europea i que troba en el Roig Arena una llar capaç d’espentar a l’equip en les seues nits més decisives.
