Deia en l’última d’estes columnetes que en una pròxima entrega tractaríem sobre el caràcter científic o acientífic de les normatives lingüístiques. Una de les raons o arguments per a defendre el model lingüístic elitiste imperant, des dels anys seixanta del segle passat en els àmbits universitaris, de l’ensenyament i altres, el de la «normativa consolidada», és que eixe patró normatiu és científic i que una normativa i model diferent o discrepant seria acientífic. Eixa qualificació, la d’incloure l’esmentada normativa en el camp de la ciència, es dona sempre que apareixen propostes d’innovació lingüística, diferències o qüestionament d’alguna norma, controvèrsies sobre la llengua, etc., com les que hem tingut últimament. I eixa pretesa inclusió i utilització de la ciència opera com a censura lingüística i alhora com a argument de desqualificació de la discrepància, per molt raonada que estiga.
Atribuir condició científica a unes normes lingüístiques pareix que els dona prestigi, però la ciència és un conjunt de sabers de coses o fets comprovables, mesurables, verificables, exactes i està condicionada per circumstàncies físiques i energètiques que generalment són «estables». Però les normes lingüístiques (ortografia, gramàtica, normativa) no són ciència, són convencions socials o acadèmiques, no lleis científiques immutables. Una ciència busca veritats objectives sobre com funciona el llenguatge, mentres que la normativa busca donar pautes o unificar l’ús de la llengua per a la comunicació. En resum, la lingüística és la ciència que estudia les normes, però les normes en si mateixes no són ciència, sinó instruments convencionals, animats o induïts, sovint, per idearis polítics.
També es diu, des del sector que defén el «model consolidat», que el nom científic dels parlars de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó és català. Però, sense entrar en el nom o noms d’esta llengua o domini lingüístic, els noms científics són més propis dels éssers vius (animals i plantes), ‘home’, homo sapiens; ‘gos’,Canis lupus familiaris;‘taronger’, Citrus sinensis. Aleshores, ¿per què es qualifica, des de l’ortodòxia lingüística, la normativa i el patró lingüístic del valencià-català llibresc i elitiste com a científics i les discrepàncies com a acientífiques? Una resposta potser siga pel prestigi que denota el concepte ciència i derivats, però el prestigi d’una llengua, d’un model lingüístic i d’una normativa està en funció del poder militar, econòmic o polític del país o territori que els té com a propis. Com sabem, en el dit món occidental, l’idioma més prestigiós és l’anglés, la llengua del país que més bombes atòmiques, més míssils i més barcos i avions de guerra té i, en conseqüència, més poder econòmic i polític. Com el llatí, que era la llengua de l’exèrcit que més espases i llances i més poder dinerari tenia en l’antiguitat. I la més prestigiosa, per descomptat. La II Guerra Mundial va ser la principal campanya de promoció d’una llengua en els últims segles, no pels seus valors lingüístics. La conquista d’Amèrica i les matances comeses per la corona de Castella van fer prestigiós el castellà, i com a idioma de més prestigi va esdevindre la llengua que va acompanyar l’exèrcit borbònic i els decrets de nova planta a principis de segle xviii.
Per cert, si la normativa lingüística la revestim o cataloguem de ciència, com que eixa branca del saber té a vore amb la naturalitat, la investigació, el rigor o la demostració, més científic seria l’accent gràfic tancat sobre la é de València, per la correspondència entre la pronunciació i la grafia i com demostren les recerques i la rigorositat dels estudis d’Abelard Saragossà i altres lingüistes sobre eixa qüestió, entre molts més.
¿Per què afonar, apretar, assentar-se, baix de, barco, calfar, cartó, creem, engulc, floricol, hòmens, jóvens, lligc, mentres, muiga, mentira, pedrapiquer, traent, tapó, traïcionar, vore, vullga, xafar, xillar, xorrar, i més de mil més, no formen part del catàleg de veus i formes “científiques”?
En canvi sí que conformen eixa relació, “principal” i “científica”, les veus i formes enfonsar, prémer, asseure/seure, sota, vaixell, escalfar, cartró, creiem, (jo) engul, coliflor, homes, joves, (jo) llig, mentre, mora, mentida, picapedrer, traient, veure, vulga, aixafar/trepitjar, escridassar, rajar. La resposta deu ser perquè el primer grup és més de veus usuals valencianes i també del català occidental, sospitoses de vulgarismes o de secundàries. I el segon és més del català oriental i barceloní, i això pareix als elitistes que dona prestigi, però si en dona serà perquè és el territori més ric i el que més recursos i més “armament” civil dedica a la llengua i a on més es conrea. I això proporciona més poder, no perquè siga més científic o més prestigiós.
Però eixes classificacions, que jerarquitzen les variants i el registres del nostre domini lingüístic, com a científics, vulgars, principals, secundaris o col·loquials, li sobren a la nostra llengua. El que fa falta és empoderar-la constitucionalment i socialment, junt amb les altres llengües espanyoles de la perifèria peninsular, com anem proposant alguns des de diversos fòrums i espais de comunicació. I establir la igualtat com a principi lingüístic en tots els sentits.
