La Oreja de Van Gogh ha convertit este dimecres el Roig Arena de València en una autèntica festa de nostàlgia, en el primer dels dos concerts previstos a la ciutat, una de les seues preferides, davant 15.000 assistents entregats al retrobament amb Amaia Montero.
Des del primer tema, el públic ha respost com si estiguera en el seu propi karaoke particular. Cada volta que Montero cedix el protagonisme i allarga el micròfon, el pavelló esclata en cor col·lectiu i posa a prova la memòria musical d’una generació sencera.
Una nit més, una volta més, des de l’any 98 amb nosaltres, ha exclamat la vocalista després d’obrir el recital amb tres himnes incontestables: ’20 de enero’, ‘Deseos de cosas imposibles’ i ‘El último vals’. Estes cançons han sigut l’escalfament perfecte per a tot el que venia després.
València, ciutat talismà per al grup donostiarra, ha sigut també objecte de les paraules d’afecte de la cantant. Montero ha recordat els inicis de la banda a la ciutat i ha apel·lat a la memòria dels fans: ‘¿Sabéis dónde empezamos nosotros? En la Sala Arena. Sabemos muy bien cómo sois y por eso siempre volvemos. De la Sala Arena al Roig Arena’, ha cridat davant un públic entusiasmat.
La vocalista ha elogiat també el recinte, al qual ha qualificat com ‘absolutamente espectacular’. El compliment encaixa amb el moment que viu l’espai, que enceta un cap de setmana de celebració pel seu primer aniversari des de l’obertura i la seua consolidació com a peça clau del mapa musical de València.
Nostàlgia i examen públic
El retorn d’Amaia Montero a La Oreja de Van Gogh ha arribat envoltat de molta expectació. Des que va començar la gira en maig, diverses actuacions s’han convertit en objecte d’anàlisi en xarxes socials, amb crítiques a la seua veu i als desafinatges.
Al llarg de quasi dos hores de directe, s’ha notat que la veu de Montero reflectix el pas del temps. Algunes notes li han costat més que altres, però això no ha condicionat l’ambient general al Roig Arena. El públic venia menys disposat a analitzar si sonava igual que als discos i més a cantar, botar i reviure una banda sonora molt personal.
Per als assistents, l’important era deixar-se la veu amb unes lletres ben gravades en la memòria i disfrutar d’un concert alegre i enèrgic. Les cançons han funcionat com una màquina del temps cap als anys en què el grup marcava la joventut de molts dels presents.
El repertori ha girat sobretot al voltant de dos dels treballs més exitosos de la formació. D»El viaje de Copperpot’ s’han escoltat temes com ‘Cuídate’, ‘París’ i ‘La Playa’. De ‘Lo que te conté mientras te hacías la dormida’ han ressonat ‘Puedes contar conmigo’, ‘Vestido azul’ i la imprescindible ‘Rosas’.
Un escenari en moviment i moments íntims
L’ambient ha arribat a un dels punts més intensos amb ‘Mariposa’. En esta cançó, Montero ha ascendit sobre una plataforma elevadora, des del sòl fins a diversos metres per damunt de l’escenari, mentres el públic seguia el tema a ple pulmó.
Després d’eixe clímax visual, el ritme s’ha atenuat per a donar pas a un dels moments més íntims de la nit. Xabi San Martín s’ha quedat al piano i ha compartit la veu amb la cantant en ‘Tan guapa’, creant un parèntesi més recollit dins d’un espectacle predominantment festiu.
Durant tota la nit, la complicitat entre Montero i la resta dels membres del grup ha sigut constant. Gestos, mirades i somriures han deixat clar que el retrobament també tenia una part emocional dins de l’escenari.
El comiat ha arribat amb un abraç final entre els integrants de La Oreja de Van Gogh, després de tancar el concert com dos dels seus grans clàssics. Les mítiques ‘Muñeca de trapo’ i una nova interpretació de ‘Puedes contar conmigo’ han servit per a rematar una vetlada que ha complit la promesa llançada al principi: ‘Esto no es un concierto, es una fiesta’.
