El valencià s’estella en el Ple del Congrés és el títol, traduït del castellà, d’una notícia-ressenya de l’ús del valencià en el Congrés dels Diputats per part dels parlamentaris valencians amb plaça en la cambra baixa espanyola. Àgueda Micó és la senyoria parlamentària que més s’ha expressat en esta parla en la tribuna d’eixa cambra representativa.
La presència de ‘les altres llengües espanyoles’ que diu la Constitució és important per la visibilització que suposa que el valencià-català, el gallec i l’eusquera puguen estar presents, encara que estiguen en la banqueta, i no juguen molts minuts del partit.
Però a on és molt rellevant també eixe ús, en el cas del valencià, i es prodiga poc, és en els articles dels dirigents polítics valencians en els mitjans de comunicació, on cada vegada més el percentatge dels escrits d’opinió d’estos en esta llengua respecte als expressats en castellà és més baix. Ho dic pels dirigents d’esquerres i nacionalistes, perquè en els de la dreta, l’ús del valencià escrit en la immensa majoria brilla per la seua absència, no com fa alguns anys que, de quan en quan, véiem textos en valencià firmats per dirigents conservadors o de centredreta.
Resulta incoherent que s’exigisquen o es demanen certificats de coneiximents de valencià als empleats públics de l’Administració valenciana i no es faça el mateix amb els representants polítics.
El personal de l’Administració en esta Comunitat Valenciana deu comprendre el valencià i comunicar-se en este idioma i en castellà amb el públic, però els representants polítics, com a delegats d’un poble que té la llengua pròpia com a primera senya d’identitat, amb més motiu deuen comunicar-se en eixa parla.
Que un president de la Generalitat Valenciana no use d’una manera regular l’idioma del poble representat en eixa institució és una autèntica vergonya, com ha ocorregut amb tres d’eixos presidents. Recorde que fa quaranta anys, quan Carlos Garaikoetxea va deixar de ser lehendakari d’Euskadi, José Ángel Cuerda, alcalde Vitòria-Gasteiz, el millor col·locat per a substituir-lo, no ocupà eixe càrrec perquè no parlava en la llengua pròpia del País Basc. I va ser José Antonio Ardanza, que sí que era bascoparlant.
Ací, el primer conseller de Cultura del Consell de Zaplana, Esteban González Pons, els primers mesos del seu càrrec va anunciar unes pautes d’ús del valencià per a càrrecs públics, anomenades Decàleg d’Ares. Per cert, una guia elaborada per un alt funcionari de la Generalitat de militància socialista, però firmat pel mencionat dirigent del PP. Una simbiosi que molts voldríem que es donara ara. Uns criteris inspirats en les normes d’ús prescrites per Manuel Fraga quan era president de la Xunta de Galícia. La proposta de González Pons no es va convertir en norma legal, per orde del Govern d’Aznar, però es va practicar en els mandats del Consell del Botànic.
Cal un nou decàleg pel valencià, però transversal. I més iniciatives, com anem dient en estes columnetes.
