El PP ha guanyat les eleccions autonòmiques a Madrid i hauria aconseguit 65 escons amb el 95,60% dels vots escrutats, mentre que Más Madrid (24) se situa com a segona força política. El PSOE ha retrocedit fins als 24 escons, Unides Podemos (10), Vox aconsegueix 13 i Cs desapareix de l’Assemblea.
Una participació històrica, 11 punts més alta que la de 2019, no sols no ha ajudat a pujar a l’esquerra, sinó que l’ha afonada molt més sobretot per l’enfonsament del PSOE, que ve de guanyar les eleccions a Catalunya però s’ha pegat una patacada a Madrid amb una caiguda de més de 10 punts que li porten a tindre el pitjor resultat de la seua història, i a empatar en escons amb una formació sense tot just mitjans com Más Madrid, que en l’últim moment del recompte aconseguia per la mínima un històric sorpasso per només 500 vots.
Díaz Ayuso no ha aconseguit arribar a la majoria absoluta -es queda a quatre escons- però li bastaria amb l’abstenció de Vox per a ser investida. Ara queda per saber si aquest grup voldrà o no entrar en l’Executiu madrileny, però els resultats allunyen aqueixa possibilitat.
L’esquerra fracassa en el seu intent de buscar una bolcada amb la mobilització del vot del sud. La clau d’aquest fiasco és la burxada del PSOE, que es deixa en menys de dos anys bona part dels seus suports malgrat tindre el mateix candidat que en 2019 va guanyar àmpliament les eleccions a Madrid, Ángel Gabilondo, encara que no va poder governar perquè el bloc de dretes va tindre més escons que el de l’esquerra.
El PSOE, tercera força política
El resultat implica un greu desgast del partit del Govern que contrasta amb el recent èxit a Catalunya. Más Madrid puja, però menys de l’esperat (dos punts), encara que això li val per a aconseguir al PSOE, mentre Podemos, amb el seu líder al capdavant, puja poc menys de dos punts. Entre els dos no compensen ni des de lluny la caiguda del PSOE, per la qual cosa el bloc de la dreta avança a Madrid malgrat l’enfonsament de Ciutadans, que com estava previst es queda lluny del 5% -3,51%- i perd els seus 26 parlamentaris, que van íntegrament al PP. Ayuso, que doblega àmpliament els seus escons, ha aconseguit arrabassar diputats també al PSOE, una cosa totalment imprevista.
El gran dubte que queda ara és quines conseqüències tindrà aquest resultat espectacular del PP a Madrid per a la política nacional. Pablo Casado, el líder dels populars, va ser el primer a parlar en el famós balcó de Gènova, una seu que ara està buscant un nou ocupant, per a marcar clarament la imatge que la dreta comença la seua recuperació a Madrid. “Hui Madrid ha fet una moció de censura al sanchismo”, va assegurar Casat.
El PSOE ha mostrat un desgast molt major de l’esperat en una comunitat clau, però els socialistes insisteixen a encapsular aquest fracàs com si Madrid fóra una illa política. Des del PSOE insisteixen que “Madrid vota diferent que la resta d’Espanya” i recorden els pèssims resultats del PP a Catalunya o al País Basc. “Aquesta és una comunitat molt important, però no representa al conjunt d’Espanya, com acabem de veure en el resultat del PP a Catalunya”, va sentenciar José Luis Ábalos, secretari d’organització del PSOE, amb una cara que reflectia el demolidor resultat. “Tenim dos anys per davant per a construir l’alternativa progressista que Madrid necessita. Ens posem a ells”, va dir Ábalos deixant clar que Gabilondo és ja passat per al PSOE.
La veritat és que aquest brusc moviment del tauler polític va començar amb una decisió del PSOE i Ciutadans, que van fer una fallida moció de censura a Múrcia que amb una espècie d’efecte papallona rapidíssim ha acabat amb una victòria aclaparadora a Madrid que reforça clarament al PP, que absorbeix per complet a Ciutadans, i injecta moral als votants conservadors, que ara creuran que és possible tornar a la Moncloa. “Unint a tot el centre dreta es pot guanyar a Sánchez. Hi ha partit. Hi ha futur”, va clamar Casat. “La llibertat ha triomfat novament”, va rematar Ayuso entre crits de “llibertat, llibertat”.
Madrid, nou ariet del PP
Madrid es convertirà així en l’ariet del PP de manera rotunda. La comunitat de capital ha sigut l’epicentre de l’oposició del PP quan no està en La Moncloa ja des de l’època d’Esperanza Aguirre, que competia amb Mariano Rajoy i constantment li enlletgia que no fóra prou dur amb José Luis Rodríguez Zapatero.
Ara cal veure també quines conseqüències internes té aquesta victòria en el PP. Aguirre, amb importants suports en alguns mitjans conservadors com li succeeix a Ayuso, va ser el gran malson de Rajoy, fins al punt que el llavors líder de l’oposició es va moure ràpid després de la seua segona derrota electoral en 2008 i va buscar el suport de dues regions clau, la Comunitat Valenciana, controlada per Francisco Camps, i Andalusia, en mans llavors de Javier Arenas, per a tancar el passe a un possible moviment d’Aguirre per a disputar-li el lideratge del partit. Rajoy va aconseguir tants suports territorials espentat per aqueix pacte amb Arenas i Camps i tants avals que Aguirre finalment va desistir i no li va plantejar batalla en un congrés que, no per casualitat, es va fer a València i no a Madrid, el territori que sempre va ser hostil a Rajoy.
Va ser en aqueixos dies quan el líder del PP, llançat contra Aguirre, va pronunciar una frase que anys després alguns dirigents veterans han recordat davant la divisió de la dreta: “Si algú es vol anar al partit liberal o al conservador, que es vaja”, va dir en un colp directe a la llavors presidenta madrilenya, que sempre va presumir de liberal. Rajoy es vanagloriava llavors que ell es presentava a aqueix congrés perquè el demanaven els seus companys, i no “cap periòdic ni cap ràdio”.
Ayuso un valor en alça per al Partit Popular
Les coses han canviat molt en el PP actual, però l’esquema es repeteix d’alguna manera. Ayuso arrasa i té tot el poder a Madrid, la comunitat més rica i la que més pes polític i mediàtic acumula, a l’ésser la capital política i financera i la seu dels principals mitjans de comunicació del país. Mentrestant, Pablo Casado pateix en l’oposició, sense opcions clares de tornar al Govern, amb un pes molt reduït en el Congrés, a pesar que amb la repetició de les eleccions en 2019 va passar de 66 a 89 escons, i amb un profund qüestionament intern similar al que patia Rajoy en 2008. Casado ha perdut dues vegades, però en el mateix any, i tot indica que té força interna suficient com per a arribar a les pròximes eleccions, on sí que tindrà la seua prova de foc.
La gran diferència sobre Rajoy és que Casado va posar a Díaz Ayuso en aqueixa candidatura, ella li deu el seu lloc, mentre Aguirre venia de l’època de José María Aznar i mai es va considerar deutora de Rajoy, més aviat rival política. En el PP molts temen que Ayuso i la seua mà dreta, Miguel Ángel Rodríguez, embravits per aquesta victòria, trencaran amarres amb Casado i fins i tot pensaran a substituir-li en algun moment si no qualla el seu lideratge. Això és, que Ayuso es convertirà en una nova Aguirre amb caràcter general. Però tant a l’entorn de Casado com en el d’Ayuso insisteixen que el que diga això no coneix la vertadera relació política i personal entre tots dos, i sobretot insisteixen que Ayuso només ha aconseguit suport polític per a dos anys i ara ha de preparar-se en una espècie de campanya permanent -que és el que ha dominat el seu mandat- per a pensar a consolidar aquest poder en les eleccions de 2023 i no perdre-ho enfront de l’esquerra i també tancar-li el passe a Vox.
Ayuso és un fenomen polític molt particular, perquè va ser triada per Casado sobretot perquè era molt amiga seua i una persona que considerava fidel i a prova de tot. Quan la va triar, Casado patia un moment de gran feblesa interna i va usar el seu poder per a col·locar a persones fidels en llocs estratègics. El de Madrid era fonamental. No obstant això, Ayuso ràpidament va començar a volar sola, i molt més des que Rodríguez es va convertir en el seu cap de Gabinet. Ara vindrà una gran prova de foc per a comprovar com es fa aqueix equilibri de poder intern entre Ayuso i Casado. Si el líder del PP permet a la presidenta madrilenya que es faça amb el control del partit a Madrid, alguna cosa que Rajoy li va permetre a Aguirre encara que després es va penedir, això indicarà que ha optat per donar via lliure al ayusismo i ella marcarà clarament la seua empremta en la dinàmica del PP. Si per contra decideix fer una espècie de contrapoder i donar la batalla perquè el PP de Madrid estiga en mans d’algú com Ana Camins, voldrà dir que Casado vol tractar de controlar a Ayuso i no caure en els errors de Rajoy amb Aguirre.
Aqueixa serà la batalla interna del PP. Però en la fotografia de llarga distància, la que veu els equilibris de la política nacional, el colp que acaba de donar el PP és molt fort i el PSOE demostra un desgast brutal que farà reflexionar a la Moncloa i a la seu dels socialistes, al carrer Ferraz, sobre els motius d’aquest colp. D’aqueixa anàlisi i la capacitat de donar-li la volta depén també l’estabilitat del Govern per als pròxims mesos, en els quals no és descartable que el PP aprofite aquest moment de feblesa dels socialistes per a avançar les eleccions a Andalusia, on també podria reforçar-se clarament enfront d’una esquerra que viu un moment de feblesa amb guerres internes tant en el PSOE com en Unides Podemos.
