Ahir mateix, algú em digué que era indiscutible que els hòmens són un col·lectiu privilegiat, en comparació amb les dones. L’afirmació es pot posar a prova si quantifiquem d’alguna manera el concepte de privilegi.
Una mirada històrica podria ajudar a fer-ho. Si mirem quins col·lectius han sigut clarament privilegiats en temps anteriors, i comparem els resultats en alguns aspectes que puguen reflectir tal privilegi, podrem comprovar si hòmens i dones són dos categories que s’ajusten a eixa lògica.
[predef]valncia-grup-de-facebook-595[/predef]
Una idea senzilla seria comparar l’esperança de vida i el grau de salut: quant i com de bé vivim. Tot grup privilegiat ha de viure més i millor que els seus homòlegs oprimits. Si no fóra així, per quin motiu els voldrien mantindre dominats?
Si analitzem grups dominants i subordinats en el passat, com ara ciutadans i esclaus, en l’antiga Grècia o Roma, nobles i plebeus en l’edat mitjana, o burgesos i proletaris més modernament, és fàcil concloure que els primers vivien més i millor que no els segons.
També, si volem fer-ho amb grups actuals, podem comparar famílies amb diferent estatus socioeconòmic (SES), podem concloure que, amb indicadors objectius a la mà, els rics viuen més anys i gaudixen d’una vida més saludable que no els pobres.
Fem això mateix per a dones i hòmens?
D’acord amb l’edició de 2019 de World Health Statistics, les dones tenen una esperança de vida (74,2 anys) més llarga que els hòmens (69,8 anys). Si atenem al concepte d»Esperança de Vida Ajustada a la Salut’ (HALE, per les sigles en anglés), les estadístiques mostren clarament que l’expectativa de vida saludable també és més gran en dones (64,8 anys) que no en hòmens (62 anys).
Si ens fixem en algunes de les causes de mort, trobarem una tendència molt similar. El 79% de les víctimes d’homicidi són hòmens, mentre que el 21% són dones. En conjunt, el trànsit per carretera i l’homicidi representen el 38% de les morts mundials per lesions, i això afectà un 43% d’hòmens i un 28% de dones. I les baixes per conflictes bèl·lics són una altra categoria important, en què més del 90% de les víctimes són hòmens.
El resum, fins ací, és que les dones viuen més anys, amb més bona salut, i són menys afectades per causes de mort violenta, com els homicidis, els accidents de carretera o les accions bèl·liques.
Ara ve el moment de posar a prova l’afirmació ‘indiscutible’. ¿Hi ha hagut algun col·lectiu, en la història de l’espècie humana, que fora privilegiat respecte a un altre i, al mateix temps, tinguera una menor esperança de vida i pitjor salut que els membres del col·lectiu subordinat (o oprimit, si voleu)?
Eren els esclaus més longeus i saludables que els ciutadans lliures d’Atenes o de Roma? Vivien més i millors anys els vilatans que els nobles en l’edat mitjana? Els proletaris que constituïen la força de treball en la revolució industrial, tenien més salut que els amos de les fàbriques? I ara mateix, podríem dir que les famílies amb ingressos més baixos viuen més i amb més salut que les que són riques?
Si la resposta a totes eixes preguntes és un rotund no, com s’explica que es continue repetint que els hòmens són un col·lectiu privilegiat respecte a les dones? No passa mai que un col·lectiu oprimit estiga millor que els seus opressors en aspectes fonamentals de la supervivència. Quin sentit tindria imposar-se a cap grup, si el resultat foren probabilitats més baixes de sobreviure i de reproduir-se? No hi ha cap espècie que siga tan estúpida com per a comportar-se d’eixa manera.
Atenció, perquè no estic intentant demostrar el contrari. Jo no crec que les dones siguen un col·lectiu privilegiat, de cap manera. Em consta que les raons que expliquen les diferències observades, són múltiples, variades i complexes, i demanen una aproximació molt més sensata que l’absurd maniqueisme de ‘privilegiats/oprimides’.
Una història de famílies que cooperen
D’altra banda, a ningú se li haurà escapat el fet que no podem considerar mascles i femelles d’una mateixa espècie com a grups en conflicte, perquè la reproducció depén tant dels uns com de les altres. Per tant, els beneficis no són per als mascles o per a les femelles, sinó per a les famílies. Això és particularment cert en les espècies de primats en què —com és el cas de la humana– la supervivència de la prole requerix una gran quantitat de dedicació i esforç compartit dels dos progenitors.
La història de l’espècie humana no ha sigut, ni podria ser mai una història de dones contra hòmens o viceversa. És més aïna una història de parelles, famílies i tribus formades per individus que cooperaven entre si, per a fer front a un ambient que no sempre ha sigut amable i facilitador de la supervivència.
