El valencià del futur: confiança, satisfacció i identitat (12)

El futur del valencià passa pels professionals de la llengua: AVL i lingüistes
L'acadèmic Abelard Saragossà ha dedicat la vida a l'estudi del valencià | Àrbena

Després dels parlants, el valencià del futur depén dels professionals de la llengua, integrats sobretot pels lingüistes, pels docents i per qui té la potestat legislativa segons les lleis valencianes, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. ¿Com hauríem d’actuar els lingüistes valencians (que hauríem d’estar coordinats amb l’Acadèmia)?

La primera obligació que tenim és mirar de conservar les particularitats que definixen el valencià (especialment, les estructurals). En la societat actual, el valencià és la llengua dominada, i el castellà és la dominant. Els idiomes supeditats tendixen a perdre particularitats seues i canviar-les per les particularitats de la llengua dominant. Al castellà, li passa això en Puerto Rico (davant de l’anglés), i al valencià li passa ací. Com ara, fa unes dècades la paraula aixeta predominava, mentres que grifo té ara una gran extensió. O fa poc esclafar era general, mentres que ara una part dels jóvens diuen aplastar.

La segona obligació dels lingüistes és elaborar treballs (sempre argumentats) per a arribar a un model lingüístic que tinga estes dos característiques: en primer lloc, que siga identificador com a valencians; en segon lloc, que siga assimilable per als parlants de cultura mitjana i, com a conseqüència, que siga practicable en la comunicació pública. Recordem que la personalitat del valencià aplana el camí per a arribar a eixe model.

La tercera obligació de l’Acadèmia i dels lingüistes valencians deriva de l’autocrítica, que és consubstancial de les societats civilitzades, de la ciència i de l’humanisme. En canvi, l’elitisme evita l’autocrítica, ja que qüestionaria la seua hipotètica superioritat. L’elitisme es decanta cap a la vanaglòria (que practica sovint sibil·linament, expressada amb guant blanc).

La reflexió crítica sobre la normativa lingüística consistix en mirar si hi han actuacions de la llengua escrita que no són assimilables per als parlants de cultura mitjana, que són els primers destinataris de la normativa en una concepció humanista (o democràtica). Un exemple: ¿és assimilable (i positiu per a la llengua) l’ús de perquè amb el valor de per a que (és a dir, canviar la forma viva 'Ho he dit per a que m’escolteu' per 'Ho he dit perquè m’escolteu')?

Un altre exemple: ¿és adequat el sufix derivatiu –itzar (real / realitzar)? ¿Què passa quan algun jove valencià pronuncia la tz de realitzar? ¿Fa una pronunciació homogènia amb dotze, tretze i setze, o fa un so que no existix en l’estructura fonològica del valencià? La pronunciació realitzar ¿en quin segle passà a realisar en els parlars balears, en els valencians i en molts catalans? ¿Qui va proposar la grafia -itzar, en què es fonamentava i quines respostes va tindre? ¿Com han actuat les llengües de síl·laba consonàntica (com ara el francés i l’anglés)? Com podem comprovar, tenim davant una investigació ampla i suggestiva.

En el cas nostre, l’autocrítica té una segona concreció. Els lingüistes valencians hauríem d’evitar l’error de no ser prou conscients de les diferències que hi han entre el valencià i el castellà, i buscar-ne a on no n’hi han. En la sintaxi, un exemple són les preposicions per i per a. Un altre exemple és la proposta de canviar l’article neutre (lo) per l’article general (el). U dels efectes de crear diferències inexistents és l’aparició de normes que els parlants no assimilen. En algun sector, eixe camí fa despreciar la llengua que u parla, actitud que està a la vora de l’autoodi (Sòria 1991: 244-245).

Acabaré este apartat amb una nota negativa sobre el present. Els valencians no hem canviat particularitats estructurals del valencià per les especificitats del castellà mentres no hi han hagut mitjans de comunicació (o mentres tenien poca força). Actualment, en les emissores de ràdio, en les televisions, en els periòdics, en els films…; en tots eixos camps, la desproporció entre les dos llengües és tan forta, que és factible sentir que un valencià de cinquanta anys que sempre havia dit N’hi han que tenen sort canvia la construcció a Els hi ha que tenen sort (substitució del pronom i canvi en la concordança).

Ara: també és cert que els alumnes assimilen moltes propietats estructurals del valencià si les tractem bé en classe, tant en la fonètica com en la flexió, tant en la semàntica com en la sintaxi. Per tant, la resposta que els lingüistes valencians hauríem de tindre davant del domini social del castellà és saber presentar d’una manera estructurada, entenedora i assimilable cada una de les particularitats estructurals del valencià.

La meua experiència al llarg de la vida és que el valencià històric té una personalitat que seguix sent atractiva i identificadora per als jóvens valencians, de manera que tenim futur en el camp lingüístic. Els professionals de la llengua hauríem de saber canviar els planys inútils (i perjudicials) per les propostes fonamentades, estructurades, pedagògiques i assimilables, de manera que impulsem els alumnes a aplicar-les en la seua vida quotidiana. No cal dir que, quan un parlant aplica una construcció en la seua comunicació quotidiana, fa créixer l’idioma. Continuarem en l'article següent.

📸 L'actualitat valenciana en imàtgens! Seguix-nos en Instagram

🌞 Vols saber l'oratge que farà? Seguix-nos en Instagram!

"Història del valencià: idees bàsiques (11)" "Història del valencià: idees bàsiques (10)"