Tenim paraules que es pronuncien i s’escriuen igual en valencià i en castellà, però hi tenen significats ben diferents. Per exemple, acostar, colgar, donar pena, encalar, germanastre, llana, llevar, manyana, manar, pastar, venta i altres.
Però en tenim altres, com almorzar i alguna altra, que són d’igual escriptura en esta llengua i en la veïna, amb una mínima discrepància de pronúncia, amb la z, però també d’una semblança i al mateix temps una distinció. La diferència, en el cas del verb i substantiu almorzar, és que en valencià eixa menjada la fem entre les nou i les onze del matí, pam dalt pam baix, i en castellà, entre la una i les tres de migdia-vesprada, més o menys.
I la similitud és que, tant en llengua valenciana com en la castellana, el que fem és menjar. “ Demà almorzarem cap a les 10 del matí”, “El almuerzo será a las dos del mediodía”. L’almuerzo castellà és el nostre dinar. En la llengua cervantina també es diu, segons llocs, almuerzo o desayuno a la primera menjada del dia. La forma valenciana almorzar pot ser verb, com en “Demà almorzarem en la tasca de Batiste”, o nom, com en “Demà no agarreu l’almorzar de casa, vos convide jo, que ahir vaig ser iaio”.
Té el geosinònim esmorzar, preferit pel registre literari dels últims seixanta anys, però almorzar és la forma usual en la parla popular valenciana i documentada des del segle XIII, en el Blanquerna, de Ramon Llull, i usada en tots els segles posteriors, en escrits anònims, com el Llibre de Consells (1410) i per autors com Pere el Cerimoniós, sant Vicent Ferrer Jaume Roig, Isabel de Villena i altres. Tenim profusió d’exemples de l’ús de la paraula i forma almorzar en els clàssics i en èpoques més recents. L’han usada, entre molts altres, Josep Pascual i Tirado, Josep Giner i Marco, Enric Valor, Joan Francesc Mira, Àngel Calpe, Xavier Casp, Josep Palomero, Abelard Saragossà, Antoni Ferrando, Eugeni S. Reig, Josep Lacreu, Josep Saborit, Jordi Colomina Felip Bens i Òscar Rueda. I una autoritat lingüística contemporània, com Joan Coromines, va consignar en el seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, «‘Esmorzar’ és menys general que la més antiga ‘almorzar’».
Si «almorzar» té set o huit segles, apareix en obres del nostre Segle d´Or, també dos segles abans, i es documenta en les centúries XIX, XX i ara XXI, i no l´hem deixada d´usar mai, no té sentit que haja sofrit, i seguisca sofrint en alguns àmbits, l’anatema de barbarisme-castellanisme.
La seua identitat, escrita, amb la mateixa paraula castellana sembla el motiu de la marginació per part del noucentisme elitiste i restrictiu. Però l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha registrat «almorzar» en el Diccionari normatiu Valencià i li ha donat la condició normativa que mereix una paraula tan valenciana com el Palmerar d’Elx, el Massís del Caroig o el Grau de Castelló, el de Gandia o el de València. Com ha fet en centenars de paraules, formes o expressions titlades de castellanismes, localismes i vulgarismes.
Podem almorzar a la valenciana. I en una pròxima entrega tractarem els verbs desdejunar, almorzar, dinar, berenar i sopar i la seua condició transitiva, caràcter negat per l’essencialisme lingüístic, durant més de mig segle, però reconegut per l’AVL.
