Juan Bordera, diputat de Compromís en Les Corts i un dels 21 activistes espanyols de la Flotilla Global Sumud alliberats per Israel després de firmar un document que reconeixia l’entrada il·legal al país, descriu el viscut com un malson. Malgrat això, sosté que tornaria demà sense dubtar-ho, convençut que l’objectiu humanitari no s’ha complit i que la pressió civil continua sent necessària.
Segons el seu relat, el grup va patir un tracte que qualifica de vexatori: colps, com el que li va aconseguir en les costelles, privació del somni amb despertadors constants, armes enfocades a curta distància, i l’amenaça de gossos contra persones tancades en habitacions que definix com a inhumanes. Afig que van rebre menjar caducat i aigua no potable, la qual cosa, unit a l’estrés i al tancament, va generar una sensació d’amenaça contínua orientada a fer fallida la seua resistència física i psicològica.
Bordera sosté que, mentres eren gravats després de l’abordatge de l’Exèrcit israelià, el tracte va ser correcte, quasi amable. Però, una vegada apagades les cambres, afirma que van començar els colps i les humiliacions. Resumix el contrast amb una idea: va ser impossible descriure amb paraules el succeït i, així i tot, no va ser un cas aïllat, sinó un patró que es va repetir amb diferents companys.
Tracte vexatori i atenció consular insuficient
El diputat explica que van conviure amb episodis de risc sanitari. Posa com a exemple a un company de 80 anys amb diabetis que va estar tres dies sense insulina fins que, assegura, van aconseguir pressionar perquè li la subministraren. A una activista amb problemes cardíacs, afig, li van dir que no era una emergència fins que se li parara el cor. Estos casos, sosté, il·lustren com la falta d’atenció mèdica va agreujar l’angoixa del grup.
Respecte a l’atenció consular, la jutja insuficient. Assegura que ni ell ni diverses companyes van poder rebre assistència consular, i que l’ajuda legal que sí que van tindre va arribar principalment a través d’advocades del col·lectiu Adala. En la seua valoració, la resposta de les autoritats espanyoles va ser limitada per la dificultat del context i per obstacles imposats pel Govern israelià. Considera que degué existir una pressió internacional més clara, no sols d’Espanya, per a facilitar un tracte digne i accelerar els tràmits.
També relata que els activistes retinguts romanen incomunicats i que alguns haurien iniciat vaga de fam mentres beuen aigua que descriuen amb un to gris, la qual cosa eleva la seua preocupació per la salut dels qui seguixen sota custòdia. Ell mateix, afirma, no va poder realitzar una crida fins a passats tres o quatre dies de la intercepció i l’estada a la presó.
En el seu relat, Bordera observa diferències de tracte segons el país d’origen. Sosté que els italians van ser els primers a eixir per la sintonia política del seu Govern amb Israel; després, els ciutadans de Malàisia i, més tard, els anglesos. Els espanyols van ser repatriats després. Així i tot, reconeix que Espanya no ha actuat com a aliat d’Israel, un gest que valora en el seu context.
Nous vaixells i recorregut legal
Malgrat el patit, insistix que tornaria a la Flotilla. Argumenta que la missió ha fet un pas imprescindible, encara que insuficient, i que hi ha més vaixells en ruta. Parla de huit embarcacions que s’estarien aproximant i d’una altra tanda de nou naus que es dirigirien a Gaza en els pròxims dies, amb el temor que tornen a ser interceptades en aigües internacionals.
En el pla jurídic, sosté que cal explorar totes les vies legals disponibles per a depurar responsabilitats i protegir als qui participen en estes missions. Al seu juí, ha sigut la pressió de la societat civil la que ha obligat els governs a reaccionar, la qual cosa reforça la seua determinació a seguir.
Sobre el rerefons del conflicte, Bordera qualifica el que ocorre a Gaza de genocidi indescriptible. Afirma que, segons la relatora de l’ONU Francesca Albanese, les víctimes civils serien deu vegades més que les xifres oficials, la qual cosa elevaria el còmput a 700.000 en dos anys. També respon a crítiques de Vox, que, segons explica, busquen desacreditar la Flotilla en presentar-la com a oci o com a connivent amb Hamàs.
Finalment, assenyala que alguns vaixells van aconseguir llançar ajuda humanitària a la mar i reclama l’obertura d’un corredor humanitari estable i permanent. Sosté que eixa responsabilitat no hauria de recaure en la societat civil, sinó en els governs, i que la seua absència explica per què, malgrat el sofriment relatat, estaria disposat a embarcar-se de nou.