Escriptors i periodistes reben la trista actualitat dels familiars que encara tenen als seus éssers estimats segrestats a Gaza, els quals demanen que s’ature la guerra i que hi haja rendició de comptes. Des de l’atac sorprenent de Hamàs, que va provocar més d’1.200 morts i més de 200 segrestats, les famílies no han pogut tancar ferides i exigeixen justificacions sobre el paper de l’Exèrcit israelià.
L’estrès emocional és palpable, especialment entre els residents dels kibutzim propers a la frontera amb Gaza. En aquells llocs, on habitualment tenien la creença que vivien a la frontera més segura del món, van experimentar l’horror de l’atac en primera persona. Luis Har, un dels pocs ostatges alliberats, expressa la seua indignació: «En aquell dia no hi havia cap presència militar; ens van deixar desprotegits».
Har sosté que és essencial que s’investigue l’absència de defensa per part del Govern israelià, que sembla donar l’esquena a les demandes. «Hamàs havia estat preparant aquest atac durant anys», afirma, reflectint la frustració inicial de molts altres familiars que també reclamen biografies.
Silvia Cuño, que també va viure aquell dia traumàtic, expressa la seua desesperació per lluitar contra la incertesa sobre el destí dels seus fills, encara retinguts. «Sé que estan vius; faig una crida al Govern perquè els alliberi i acabi amb el conflicte».
La impotència s’intensifica en el testimoni de Rebecca González, esposa d’un altre ostatge que continua en mans de Hamàs. «No podem entendre per què la guerra dura tant i és essencial que aquells responsables dels errors del 7 d’octubre s’enfronten a les conseqüències. On estava l’Exèrcit en el moment més crític?» Ampliar la responsabilitat de l’Estat i exigir la seua supervisió és més urgent que mai.
