Fernando Esteso ha mort este diumenge a València. Va ser una icona del destape i de la comèdia costumista dels 70 i 80, capaç d’omplir sales durant mesos amb títols que, en alguns casos, romanien més temps en cartell que estrenes de la saga de Star Wars. El seu humor directe, popular i de picardia va connectar amb un país que eixia de la dictadura i descobria el sexe a través del riure, en un moment d’obertura social en el qual el públic buscava diversió sense pretensions.
De les jotes al cinema de masses
Nascut a Saragossa el 16 de febrer de 1945, va créixer entre taules: els seus pares dirigien una companyia de folklore aragonés i ell va debutar amb tot just tres anys cantant jotes. Va passar pel circ i, als 13, es va pujar a l’escenari a Saragossa amb entremesos baturros al costat del seu germà Pedro. Des de llavors, va viure l’escenari com una passió i va entendre l’ofici com un joc seriós: el carinyo, el riure i l’aplaudiment eren, deia, la sal de la seua vida. Era feliç quan li reconeixien pel carrer, símptoma d’una popularitat forjada actuació a actuació.
Va ser un còmic d’arrel aragonesa, d’humor somarda i amb retranca, més preocupat per provocar un somriure sostingut que una riallada fàcil. Definia el seu treball com a ‘net, blanc, sense complicació. Del carrer’, una declaració d’intencions que explica la seua connexió amb públics de barris i pobles. Eixe tracte directe amb l’audiència acabaria sent el seu segell: buscava un estat d’ànim, una complicitat que transcendia l’acudit puntual.
Va iniciar la seua carrera cinematogràfica en 1973, però el gran salt va arribar en 1979 de la mà de Mariano Ozores amb ‘Els bingueros’, estrenada en plena legalització del joc a Espanya. Aquella conjuntura va fer de la trama una sàtira pegada a l’actualitat i va disparar la seua estirada comercial. Van seguir èxits extremadament rendibles com ‘Els liantes’, ‘Jo vaig fer a Roque III’, ‘Que gaudida de divorci’ o ‘Cristòfor Colom, d’ofici… descobridor’. Eren rodatges de vertigen, de tot just quatre setmanes, que donaven comèdies populars amb tint eròtic: el públic les recolzava massivament encara que la crítica les mirara amb recel.
Pareja amb Pallers i llegat popular
Al costat d’Andrés Pajares va formar una de les parelles més taquilleres del cinema espanyol. Esteso defenia que l’humor era una cosa molt seriosa i negava que aquelles pel·lícules, produïdes com a xurros, anaren masclistes: sostenia que en elles la dona eixia victoriosa i l’home, perdedor. Després de l’èxit de ‘L’estranya parella’ es van separar perquè els dos sentien que repetien una vegada i una altra la mateixa fórmula; Esteso reconeixia una certa enveja pel reconeixement que el seu company va aconseguir amb ‘Ai, Carmela’, dirigida pel també aragonés Antonio Saura.
Amb els anys, el cinema del destape va ser injuriat, però la nostàlgia pels 70 i, sobretot, els 80 va impulsar una relectura més amable: la seua aportació va començar a veure’s com una de les expressions més recognoscibles de la cultura popular. Les generacions més jóvens li recordaran, a més, per ‘La qual s’aveïna’: després de ser citat desenes de vegades pel personatge d’Estela Reynolds, que assegurava que Esteso li ‘havia xuplat un mugró’ en el film fictici ‘Desembraga a fons’, l’actor es va interpretar a si mateix en un cameo memorable en el qual els dos intentaven un remake d’aquella suposada pel·lícula.
Abans del boom al cinema, a mitjan 70 va ser una de les cares de l’anomenat ‘rock rural’, un pop taujà que va deixar himnes tan pegadizos com ‘La Ramona’ i ‘La Fuetada’. Va sumar una altra veta artística amb les seues imitacions de cantants: es van fer populars les seues reinterpretacions de Julio Iglesias —amb qui va arribar a compartir escenari—, Raphael, Luis Aguilé, Serrat o Manolo Escobar. Curiós i aplicat, es va proposar fer feliços als altres i estimava que ho va aconseguir: ‘No hi ha cosa més bonica que notar que la gent et vol’. La seua màxima ‘el públic és el que et fa durar i perdurar’ resumix una carrera entesa com a diàleg continu amb la platea.
