El fotoperiodista mostra a L’Etno què ha sigut de les víctimes de mines que van protagonitzar la primera exposició fa més de dos dècades
VALÈNCIA, 8 (EUROPA PRESS)
El fotoperiodista Gervasio Sánchez porta des de setembre del 1995 acompanyant i fotografiant a persones que van ser víctimes de mines. A moltes les va retratar encara de xicotetes, malferides i després de patir amputacions. La vida va continuar per a elles i ell i la seua càmera també van seguir presents: com van recórrer quilòmetres per a anar a escola malgrat perdre les seues cames, com es van casar, van formar una família i han aconseguit construir un futur millor més de dos dècades després, o no.
Tot això queda recollit en ‘Vides passades, 25 anys’, una exposició que Gervasio Sánchez ha presentat este dimarts a L’Etno i que és la quarta part del projecte que es va exposar per primera vegada en este museu el 1999 i després el 1997, 2002 i 2007.
«Estes persones i les seues històries i evolucions de vida que he seguit m’han donat l’estabilitat emocional. Enmig del desastre, de la mentida del polític, del diplomàtic, de les mentides dels governs de qualsevol color, dels nostres banquers, hi ha persones que resistixen a la violència i es comporten amb dignitat», ha afirmat.
El fotoperiodista ha advertit que «en la guerra, les parts utilitzen la manipulació i la mentida per a embolicar-te amb el seu relat». Per això, per a ell, «l’única veritat inqüestionable de la guerra són les víctimes civils». «Quan estic confús, i quasi sempre és confús enmig d’una guerra, m’alie amb les víctimes. És la base del meu treball. Per això he pogut construir històries de vida», ha afirmat.
ISRAEL I EL «NEGOCI» DE LES GUERRES
Gervasio Sánchez ha explicat que, «després de passar més de quaranta anys en la guerra, un acaba sentint que ha fracassat». «Pensava canviar el món, fer-ho més pacífic», però «porte tota la meua vida en guerra i he arribat a la conclusió que mai de la vida acabarem amb les guerres. La guerra és un grandíssim negoci».
El reporter ha explicat que en tercer de carrera de Periodisme ja va viatjar a Israel quan no existia encara ni Hamàs ni Hizbul·là i que va dedicar el seu primer treball universitari al conflicte a Pròxim Orient.
Així, ha afirmat que la matança de Hamàs en territori d’Israel el 7 d’octubre va ser «terrorisme pur» i que ni tan sols en una guerra es pot matar a militars desarmats. No obstant això, ha assegurat que és «sorprenent» que això poguera ocórrer-li a un país amb una «seguretat impecable» en el qual ell mateix ha pogut comprovar que és «impossible» travessar els reixats que envolten Gaza.
«Israel sabia que anava a haver-hi una incursió palestina» segons publica un mitjà com el New York Times, ha remarcat, i «va decidir la venjança i la venjança va ser arrasar Hamàs», però per a Gervasio Sánchez «l’important va ser el que va passar en les borses neojorquines i europees», on «les indústries armamentístiques es van disparar» en valor.
El fotoperiodista ha assegurat que les víctimes palestines seran sempre molt més nombroses que les de Hamàs i ha denunciat que els governs, inclòs l’espanyol, s’han estat lucrant de la venda d’armes i continuen fent-ho a dia de hui independentment del seu color polític, com també alguns els principals bancs. Per això, ha exigit a estes entitats i a l’Executiu central que deixen de proporcionar armes a Israel.
Gervasio Sánchez ha lamentat que «estem envoltats pertot arreu de conflictes brutals» però que, per «interessos aliens al periodisme», «només es documenten i malament les guerres mediàtiques». Així, per exemple, ha exigit també responsabilitat davant de la violència que es viu al Sàhara i ha demanat al Govern central que tampoc embena armes al Marroc. «Per a mi el periodisme ha fallat», ha asseverat Gervasio Sánchez, però ell «seguix batallant» i seguix creient en ell «malgrat tot».
VIDES QUE SUPOSEN UN «ANCORATGE MORAL»
Enmig de tot este «desastre», després de 40 anys sent testimoni i documentant com els éssers humans es maten entre si, Gervasio Sánchez ha explicat que les històries dels supervivents que poden veure’s en l’exposició són el seu «ancoratge moral i ètic». «Amb les víctimes de les mines, em servix com a base moral per a seguir creient en el que estic fent», ha afirmat.
L’exposició, centrant-se en un grup de víctimes, reunix des d’imatges en hospitals de fa unes dècades fins a retrats familiars de la vida després de la tragèdia, moments de faena, plàcides migdiades, la cura dels fills i escenes de la vida quotidiana.
Una d’estes històries que ha marcat a Gervasio Sánchez i que es mostren en l’exposició és la de Sofia Elface Fume (Moçambic), a la qual ell considera «quasi la seua filla» perquè la coneix des de xiqueta i l’ha acompanyat des de llavors. Tenia onze anys quan al novembre del 1993 va trepitjar una mina mentre arreplegava llenya amb la seua germana xicoteta María. Va perdre les dos cames i a la seua germana. Malgrat això, va acabar el batxillerat superior recorrent 9,6 quilòmetres en cadira de rodes fins a l’escola.
Sofia Elface ha tingut cinc fills i el fotoperiodista ha pogut veure el naixement de dos. A l’últim d’ells va decidir cridar-li Gervasio. Malgrat no poques dificultats en la seua història personal, ha complit 42 anys i tracta que les seues filles arriben a la universitat, mentre intenta localitzar al seu fill major que va migrar a Sud-àfrica.
En el cas de Sokheurn Man, ferit amb 13 anys al seu Cambodja natal, malgrat haver perdut una cama, va arribar a la universitat, va documentar les històries d’altres supervivents com ell i ara dirigix una ONG d’origen australià en el seu país.
També forma part de la mostra Medy Ewaz, que era molt xicotet quan una mina li va ferir a Afganistan, i ara –amb mediació de Gervasio Sánchez– ha pogut migrar a Madrid amb la seua família després que els talibans prengueren el poder.
Manuel Orellana, d’El Salvador, va perdre una cama dies abans que acabara la guerra. «Era un camperol pobre que va haver de buscar una eixida laboral, va fer cursos de tall i confecció i es dedica a fer samarretes. Tres dels seus quatre fills han anat a la universitat», ha destacat Gervasio.
No obstant això la colombiana Mónica Paola Ardila ha tingut pitjor sort que la resta, subjecta a la violència sexual i passant per cases d’acolliment. «De xiqueta eren tan llesta que podria haver arribat a la universitat i ningú la va ajudar», ha lamentat Sánchez.
Estes històries es poden veure en L’Etno fins al 16 de febrer i en el llibre ‘Vides minades: 25 anys’ de l’editorial Blume. El diputat de Cultura, Paco Teruel, ha assegurat que esta exposició és «oportunísima» en el temps que estem vivint, mentre que el director de L’Etno, Joan Seguí, ha reafirmat el compromís del museu amb totes les etapes del projecte de Gervasio Sánchez i així «contribuir a la no banalització de la guerra».
