Fa uns quants dies València Diari va publicar un article meu titulat “La increïble, però real guerra d’Ucraïna” on comentava que eixa conflagració haguera resultat increïble que passara a Europa, encara que siga la de l’Est, fa només cinc o sis anys.
Però ara tenim que ha (re)esclatat un altre conflicte més creïble, perquè és l’enèsim esclat de la sèrie interminable de guerres o conflictes bèl·lics i permanents en l’Orient Pròxim i Mitjà. Eixa zona es considera bressol i centre espiritual de diverses religions i variants religioses, amb el seu “déu únic i verdader”, però això no impedix que siga un conjunt de països propensos a les gestes bèl·liques, amb abundant derramament de sang. En altres parts de món també hi ha conflictes armats, moltes vegades reincidents, però és en eixa part del món, on diuen que estava l’Edén, a on sovintegen més les confrontacions armades en quantitat i en intensitat, a pesar de la presència divina en el cap dels contendents, especialment des d’un poc després de la creació de l’estat d’Israel (1947).
Si la guerra d’Ucraïna provoca indignació i ràbia, l’enfrontament entre Israel i Hamas encara causa més horror, si això és possible, veient les imatges que ens mostren els mitjans de comunicació. I pareix mentira que ja en ple segle XXI hi hagen matances com les que veiem.
U es pregunta, potser ingènuament, com és possible que amb tants avanços científics, polítics, socials i de pensament no s’hagen inventat els antídots o vacunes contra les guerres, contra les confrontacions amb derramament de sang.
La veritat és que sí que hi ha vacunes i antídots contra les conflagracions armades, com són l’aplicació de la raó, el diàleg permanent, la paraula presidint totes les accions i situacions potencialment discrepants. I sempre hi ha solucions per a tot, amb el raciocini, la flexibilitat i escoltant els altres. Però hi ha, almenys, dos sentiments, dos creences o doctrines com són la religió i els nacionalismes intransigents que, amb la seua possessió de la veritat i el seu supremacisme, diluïxen l’enteniment i el raciocini. És la política dels sentiments i les emocions enfront de la política de la racionalitat.
En la guerra d’Ucraïna, com en la dels Balcans, de fa 30 anys, a banda de les “raons” econòmiques, que sempre estan presents en les guerres, la “raó” o motor emocionalment i efectivament que mou a una part i altra a l’enfrontament és el nacionalisme exacerbat que inflama les consciències utilitzant les respectives llengües com a armament identitari de confrontació. En els Balcans foren els nacionalismes antagònics, principalment, el de Croàcia i el de Sèrbia, però també l’eslové, macedoni, i el racisme contra Bòsnia, els que movien l’odi entre les anteriors repúbliques iugoslaves. Tot un exemple de convivència. L’OTAN, tenyida d’imperialisme, és també una gran culpable del drama d’Ucraïna, juntament amb els dos nacionalismes exacerbats.
En el cas dels conflictes entre israelians i àrabs, el déu Al·là és l’aglutinador i ànima d’estos últims, que maten en el seu nom; i el nacionalisme sioniste és el dels jueus, encara que en el cas d’Israel la qüestió és més complexa, per la històrica diàspora que va patir la població jueva, per l’holocaust i altres esdeveniments i peripècies.
La ferramenta de les religions i dels nacionalismes intransigents, no és la paraula, eina pròpia de la raó, sinó les armes com a element de convenciment i d’eliminació del contrincant. Fa molts anys va aparéixer la cultura del desarmament, però no ha tingut èxit en cap de les seues “modalitats”. L’efectivitat d’eixe projecte seria la vacuna i l’antídot contra les guerres i els conflictes bèl·lics. Si les epidèmies i moltes malalties maten, s’inventen les vacunes, les medicines i les operacions, si les drogues dures maten, es prohibix la venda d’eixos estupefaents.
Si les armes maten, caldria prohibir-les. Cal cultivar la cultura del desarmament. Ja sé com és d’utòpica eixa idea, però fa molts anys devia ser totalment utòpic que les dones votaren, i no en fa tants que l’avort fora permés, que persones del mateix sexe es pogueren casar, etc. Aixina que… a lluitar pel desarmament. I que les grans potències paren les guerres vigents.
Leo Giménez és lingüísta
