La guerra d’Ucraïna dura ja un any i quasi huit mesos. I desenes de milers de morts, entre civils i soldats… I no es veu el final de tan tràgica confrontació. La tenim ja com si fora la crònica diària d’un campionat de futbol, d’unes olimpíades o del Tour de França. Ens hem acostumat tant que ja a penes impressiona. Això haguera resultat increïble que passara a Europa, encara que siga la de l’Est, fa només tres o quatre anys. Però ahí està. I està per la política agressiva i invasora de Rússia i també per la política igualment agressiva del règim d’Ucraïna, contra els mateixos ucraïnesos, especialment, de la part russoparlant. Però també, i especialment, per l’expansionisme de l’OTAN cap a l’est europeu, instigat pels EUA. Deia en un article publicat en el diari Levante-EMV, el 26-09-2022, que quan esclata una guerra, la primera cosa que s’hauria de fer és acordar un alto el foc, pactar l’acord de finalització del conflicte i concertar les bases organitzatives i polítiques del futur immediat de les zones en conflicte. Això, entre els contendents, a soles o acompanyats de parts neutrals i dissuasòries.
Però no s’ha produït eixe necessari alto el foc, ni pareix que vaja a produir-se prompte. Pel que es veu, fan falta més morts, més desastres i més tragèdies bèl·liques. I mentrestant, la majoria dels països del dit Occident, entre ells Espanya, no paren d’enviar armament a Ucraïna, contribuint a augmentar la nòmina de morts i més morts.
Però, a més de la indignació que produïxen els contendents, especialment Rússia, també produïx reprobació i malestar la posició de les grans potències que dominen i controlen les Nacions Unides, la mateixa organització de l’ONU i la Unió Europea, per l’absència de propostes per a la pau i per a un futur territorial i polític en l’Europa oriental que evite eixes confrontacions, d’acord amb els principis propis de la civilització moderna i democràtica
I cal ajudar Ucraïna, que és la que s’ha vist invadida i és la part dèbil del conflicte bèl·lic, però l’ajuda hauria d’estar condicionada a un projecte polític d’una Ucraïna autènticament democràtica, a on tinguen cabuda tots els partits i ideologies amb presència en eixe país.
La gran culpable d’eixa guerra és Rússia, que és l’agressora-invasora, però l’expansionisme de l’OTAN, els nacionalismes prorús i ucraïnés, la política centralista de Kíev i la relegació i marginació, per llei, del rus a Ucraïna, parlat pel 30% de la població ucraïnesa, també són responsables en alguna mesura d’esta confrontació. I l’OTAN deu parar l’expansió. I preparar la seua reducció i/o conversió en una organització per la pau. I el desarmament i la desmilitarització deu obrir-se pas en tota la política mundial. Encara que això, ara, siga una quimera. Però a vore si després d’esta guerra, i del “llegat” tan “modèlic” que deixa, s’aconseguix que tornem a una cultura del desarmament i de la desmilitarització, com fa alguns anys es va practicar.
*Leo Giménez és lingüista
