‘El poc trellat porta a la demència’ és una frase que he repetit moltes voltes; Hui, a l’hora de posar-me a escriure, m’ha vingut al cap que també val si dic que ‘El poc trellat porta a la diglòsia’. I tant que sí!
A vostés els hauran dit més d’una volta que el valencià està en perill perque el castellà, que és una llengua més gran, podria fer-lo desaparéixer. I és cert. Eixe és un perill considerable, pero manifestament clar, no com l’atre que ara els diré. Segurament a vostés no els han explicat mai això de la diglòsia ben explicat. És un tema poc clar. N’hi ha d’externa, com acabe de dir, i n’hi ha d’interna, encara que d’esta no se sol parlar, quan forma part d’un dels episodis més problemàtics del poble valencià.
La llengua valenciana, tan potent el segle XV, en l’actualitat es troba en uns moments convulsos, difícils, des de fa ja una pila d’anys. A partir de principis del segle XX laburgesia noucentista catalana va decidir secessionar la llengua mare i fer de la modalitat catalana “una llengua diferent i diferenciada”, de nom <<científic>> llengua catalana, que va anar imponent-se per terres valencianes i ha creat un model al qual ha sabut revestir de prestigi, al mateix temps que també ha sabut desprestigiar les formes lingüístiques valencianes reduint-les a “col.loquials” o “vulgars”. Tot això amb l’ajuda valenciana, alienada i molt pertinent, per a dur a cap el lingüicidi. Això, eixos “ canvis petitons” té el nom de diglòsia interna perque igual que la llengua valenciana i la castellana són de sistemes diferents, la llengua valenciana i el català pertanyen a un mateix sistema lingüístic. La idea la tenien clara els renaixentistes valencians Constantí Llombart, Teodor Llorente, etc. El secessionisme noucentista català, i les seues ànsies polítiques, ho va desbaratar tot.
I ara passem de la teoria a la pràctica: En el català de Barcelona la pronunciació del nom del capicasal dels valencians és València; en el valencià de la capital que va crear el Segle d’Or, la pronunciació és Valéncia, com ho fa la nostra Llengua Mare, o llengua d’Oc: Valéncia. Dos contra un, comptant amb la qualitat de vot de la Llengua Mare, hauria de ser un argument prou vàlid per als encabotats a fer-mos escriure un accent alié i alienant. Pero, vostés saben perqué es produïx això? Perque eixe grupet d’intel.lectuals alienats són el pur retrat aquell que mostra els seus sentiments més íntims: “Com ser valencians ens semblava poca cosa…”. A mosatros, a molts de mosatros: Ser valencians mos pareix una cosa molt normal i molt digna; no mos considerem acomplexats, ni “poca cosa”, ni res d’eixe poc trellat que ha produït el Conflicte i la Batalla. Perque els productors d’eixos desgavells són ELLS, i no els pobres blaveros als que els han estat acusant durant anys. Els blaveros no han secessionat res. ELLS, sí. Mosatros, pot ser que no sigam tan sabuts com ELLS, pero som valencians plens d’autoestima i de trellat. I, a pesar de les seues prescripcions absurdes, hem escrit, escrivim i escriurem ValÉncia, que la Història és el jutge perfecte, i dona i lleva la raó definitivament. Mentrestant, la Batalla i el Conflicte produïts per l’alinació d’ ELLS, continuarà, encara que Abelard Saragossà tinga més raó que un sant. (M’agradaria equivocar-me).
