L’accentuació del nom de la ciutat de Valéncia, encara que té una forta càrrega simbòlica, no és més que una part de l’enorme problema sòciolingüístic que tenim els valencians i valencianes, des de fa molts anys, i sense vore mai el final; es tracta del model “culte” de llengua i el projecte polític per al qual es va crear. A més de l’ accent tenim també les discrepàncies en morfologia verbal, lèxic i etc, que no són més que anècdotes, més o menys relevants, que formen part -diminuta- del problema, que és l’estructura aliena a on pertanyen. Pero, abans d’entrar en el pobre i maltractat accent, mirem la casa completa.
Els valencians mos trobem davant, o al costat, de dos models nacionalistes que mos ofeguen. Un és el de l’Espanya retrògrada, dictatorial i negra que alguns enyoren profundament, i per a la qual volen que hi haja una sola llengua, una sola cultura, una sola nació: Espanya (“una, grande y libre”, com la “make America great againg”), pero a on només hi haja una llengua; la resta de llengües han de desaparéixer totes. Pero, si són europees, espanyoles, no haurien de tindre dret a viure? No, és la resposta que mostra la pràctica de determinats grups polítics. (Ací volia parlar del referèndum de la “libertad d’escoger lengua”, pero m’abstindré perque la tinc, més que “escogida, escocida” hui, i podria dir coses que, de moment, no diré).
La llengua espanyola que els amics del radicalisme volen única per a Espanya, als EEUU, des de que manen els seus homòlegs radicals, ha passat a ser una llengua apestada, menyspreada i eliminada. El nacionalisme de les “great nations” ha de tindre només una sola llengua: la bona, adjectiu que canvia segons els interessos, més o menys demencials, dels radicals que manen. Nota: La diferència entre els EEUU i Espanya és que les llengües d’allà són totes d’importació, invasores es pot dir.
Els valencians no tenim -ni hem tingut mai, llevat d’algun intent teòric, més simbòlic que res- un nacionalisme efectiu; i les possibilitats de tindre’n un, homologable al de les Great Nations, de moment, no es veu. Per tant, hem de ser conscients que la societat valenciana, plena de fílies i fòbies absurdes, es mou espitjada, somoguda o espentada pels nacionalismes exteriors, i això té les conseqüències que té, sigam o no sigam conscients del fet; siguen o no siguen conscients els partits polítics…
L’atre nacionalisme que els valencians tenim davant, al costat o damunt, és el que va començar a fer-se a partir del fracàs català en la construcció dels Països d’Oc o gran Catalunya, el qual fracàs van superar intentant bastir els ppcc, en base al secessionisme, a tallar la Llengua i inventar-se’n una “més moderna”, depredant a dreta i esquerra, per dalt i per baix, a fi de crear, fóra com fóra, la Great Catalonia, ara espanyola, sense l’oc que mos feia europeus. (M’estenc més en el tema en un article anterior: EN DEFENSA DE JOAN FUSTER O EL SIL.LOGISME PERVERS, ValénciaDiari, 17 desembre 2024). I en eixe nacionalisme, be siga per convertits o per estar agarrats pels testicles, es troben embolicats diversos partits polítics valencians, el PP, el PSOE, Compromís… Que tots podrien repensar per qué no s’ha resolt ni la Batalla de Valéncia ni el Conflicte Lingüístic, cert; que ho faran, ho dubte: No saben com, perque no són conscients del problema. S’han passat la vida negant-lo i/o afirmant estúpidament: “El problema de la llengua ja està resolt”. Fa més de cinquanta anys que ho diuen, pero la realitat, cabuda que cabuda, els demostra, de quan en quan, que estan enganyats. I continuen sense enterar-se (barra, assabentar-se’n).
La posició de l’accent de Valéncia no és trivial, és el símbol fonamental que explica urbi et orbi el tema central de la nostra societat: Front a l’alienació -vinga del nord o de ponent- sabem viure conscientment el SER (o no ser) VALENCIANS?
