El València Basket va cedir 93-100 davant el Hapoel Tel Aviv en la quarta jornada de l’Eurolliga, un dol disputat a porta tancada en el Roig Arena que va condicionar l’arrancada local. La falta d’ambient va penalitzar als taronja, que es van ficar tard en el partit malgrat una gran remuntada, sufocada en el tram final per la mà de Vasilije Micic durant tot el xoc i per l’encert de Chris Jones en els minuts decisius.
Una arrancada gelada
El club va acatar la recomanació de les forces de seguretat i de la Delegació del Govern per a jugar sense públic per risc per als assistents. El silenci interior va contrastar amb la tensió en l’exterior: una concentració de prop d’un miler de persones contra Israel va derivar en càrregues i en un balanç de cinc detinguts, una activista amb una bretxa al cap i tres policies ferits lleus. Eixe context es va traslladar a la pista com a fredor competitiva, i va afectar especialment l’equip local, que esperava l’empenyiment de la seua afició.
El quintet de Pedro Martínez va eixir bla i el Hapoel li ho va fer pagar des del salt inicial. De la mà de Micic i Elijah Bryant, els visitants van fer lloc (5-15, m.4) i van explotar la falta de referències consistents del València. La dada va ser reveladora: el primer jugador a anotar la seua segona canastra va ser Neal Sako en el minut 9. Encara que els taronja amagaron amb acostar-se, Anthony Blakeney i Johnathan Motley van retornar la renda amb solvència (18-29, m.11), aprofitant cada desajustament en els dos taulers.
La reacció va arribar amb Nate Reuvers, que va aconseguir contindre per moments a Motley i va aportar punts per a estrényer el marcador. El València va pujar línies, va mossegar en primera defensa i, amb un parcial de 11-3, es va anar al descans ficat de ple en el partit (47-49, m.20). Eixe canvi de to, més físic i continu, va retornar confiança als locals després d’una primera habitació erràtica.
Remuntada i colp final
Després del pas per vestuaris, el Hapoel va recuperar aire donat suport a una altra vegada en Micic, que va castigar cada acostament amb tir i lectura. La qualitat de Darius Thompson va sostindre al València, però cada vegada que la diferència baixava, l’exterior serbi obria de nou una bretxa psicològica i numèrica que va rondar la desena de punts durant bona part del tercer quart.
L’últim arreón taronja va prendre a base de triples: cinc quasi seguits de Thompson, Omari Moore per partida doble, Kameron Taylor i Millán Jiménez De Larrea van encendre a l’equip i a la banqueta. Del 74-86 es va passar a un atapeït 90-91 mancant dos minuts i mig, amb opció d’empat que es va escapar en un tir lliure marrat per Matt Costello. Va ser el moment en el qual l’ofici visitant va tornar a imposar-se.
Chris Jones, ex del València en les dos últimes campanyes, va clavar un triple que va tallar d’arrel la inèrcia local i, tot seguit, va sumar una altra canastra que va obligar a remar contracorrent contrarellotge. Dos tirs lliures seus van segellar un final que el Hapoel va gestionar sense aclaparaments, sustentat en la direcció constant de Micic.
En la producció ofensiva, els visitants van repartir protagonisme: Micic va firmar 24 punts, Blakeney 17, Bryant 16 i Motley 14, amb Jones aportant 14 i decisions clau. Al València, Omari Moore va liderar amb 22 punts, acompanyat per Thompson i Reuvers amb 13 cada un i Sako amb 11, a més del treball coral des de la banqueta per a sostindre la defensa i el rebot en el tram mitjà del partit.
Al final del partit, Xabi López-Arostegui va subratllar la raresa de competir sense públic i va deixar un missatge nítid: ‘Hem trobat a faltar a la nostra gent’. L’exterior va explicar que va haver-hi moments en els quals la graderia hauria espentat i va assenyalar que l’equip ha d’aprendre d’un partit en el qual el ritme el va marcar el rival. En el personal, va tornar després d’una lesió en el dit amb la intenció d’agafar ritme.
La derrota, en un escenari atípic i en la quarta cita de la fase regular, deixa una lectura doble per al València Basket: la capacitat de reacció quan ajusta arrere i corre, i la necessitat de no regalar minuts de desconnexió, especialment quan el rival maneja el tempo amb tanta claredat.