En esta columneta ja m’he referit insistentment a la necessitat d’un nou pacte pel valencià, com els que es van fer per a l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) (1983, sense vots en contra) i per a la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) (1997-2001). Últimament m’he referit a la proposta d’una autoritat lingüística com és el professor i acadèmic Abelard Saragossà, continguda en l’article “Proposta per a Vicent Mompó i Natàlia Enguix”, sobre la necessitat d’un acord transversal pel valencià que tinga el màxim suport dels partits representatius valencians. I en un article meu, posterior al mencionat, “El valencià és de tots o no serà de ningú”, insistia a treballar amb eixe objectiu, si no es vol contribuir a una acceleració de la davallada d’esta llengua en tots els usos.
Entre les propostes de Saragossà, i d’altres lingüistes, està la necessitat d’arribar a acords de superació de la disgregació de models lingüístics i de normatives. Tenim el model que s’inferix de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el de les universitats públiques valencianes i el minoritari, de normativa diferent, de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Necessitem, a banda del consens i la transversalitat i de mesures de més reconeiximent constitucional de les ‘altres llengües espanyoles’, entre estes, la nostra, un patró lingüístic assimilable i practicable en què els i les valencianoparlants i valencianoaprenents ens identifiquem. Un model que concite adhesions. Això s’ha d’aconseguir per la via del diàleg i d’un acord ben ampli i representatiu.
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, entre altres motivacions ben justes, es va crear per a superar el conflicte lingüístic, que va arribar al punt àlgid en l’anomenada Batalla de València. I eixa contesa es va esmorteir molt gràcies al diàleg i al pacte, en els quals sembla que van tindre un protagonisme secret, en eixe moment, però determinant, Eduardo Zaplana, llavors president de la Generalitat Valenciana i Jordi Pujol, aleshores president de la Generalitat de Catalunya. És a dir, de la disputa i la controvèrsia va sorgir el diàleg i d’este, el pacte, que va tindre els seus fruits, truncat, en gran part, per la direcció de la Política Lingüística del govern del Botànic, que pautava un model “convergent” amb patró noucentiste barceloní, en bona mesura artificiós.
El pacte de la LUEV es va fer amb el PSPV en el govern de la Generalitat i el de la creació de l’AVL amb el PP governant la Comunitat Valenciana. Ara torna a fer falta eixe diàleg i eixe pacte, si no es vol col·laborar més encara al retrocés o als pocs usos del valencià que es donen en molts àmbits. I el model lingüístic deu ser identificador per a valencians i valencianes, un patró que no margine centenars de paraules, expressions i formes usuals en la parla valenciana com afonar, apretar, assentar-se, baix de, barco, calfar, cartó, creem, engulc, lligc, mentres, muiga, mentira, peladilla, traent, vore, xillar.
I com apunta Saragossà en la proposta citada, “En un idioma marginat socialment com és el valencià, un model lingüístic només té sentit quan, a més de ser identificador i assimilable, els parlants l’assimilen i el practiquen en la comunicació pública. Una norma que els parlants eviten convida a preguntar-se si és una norma errònia”.
I una condició molt important per a l’èxit d’un pacte pel valencià són les persones que l’han d’aplicar i els criteris i les sensibilitats a tindre en compte. L’encert de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en les seues decisions i prescripcions ha estat en la diversitat i en la integració de persones i de visions lingüístiques diverses. Els uniformismes, supremacismes i essencialismes, vinguen d’on vinguen, són verí per a esta llengua i esta parla.
