Morrissey oferirà dijous que ve a València el primer dels seus tres concerts a Espanya per a presentar el seu nou disc, ‘Make-up is a lie’, i repassar cançons de The Smiths que van consolidar la seua llegenda. L’artista, sempre controvertit i amb un llegat que continua creixent, alternarà material recent amb peces que van marcar a diverses generacions.
Amb prop de 6.500 entrades ja esgotades per a tota la gira espanyola, el retorn se celebrarà en recintes de format mitjà: Palau de les Arts Reina Sofia (València), Auditori de Saragossa i Cartoixana Center CITE (Sevilla). A punt de complir 67 anys, el músic torna després de la cancel·lació per motius de salut de la seua actuació en 2025 en Les Nits del Botànic, i el fa amb una demanda que confirma la fidelitat de la seua base de seguidors i l’interés de noves audiències.
Nou àlbum i repertori
‘‘Make-up is a lie’’ ix a la venda este divendres després dels avançaments ‘Notre-Dona’m’ i ‘Amazona’ —esta última, una versió de Roxy Music—. Sobre l’escenari, Morrissey defendrà els temes del nou treball i els entrellaçarà amb referents de la seua carrera, un plantejament que reforça el pols del directe i posa en valor la continuïtat entre el seu passat i el seu present creatiu. Eixe equilibri, suggerit pel propi disseny de la gira, afavorix la connexió amb el públic veterà i amb els qui s’han anat sumant en els últims anys.
En esta gira, el cantant està tancant els concerts amb ‘There is a light that never goes out’, moment de clímax col·lectiu que subratlla el component romàntic i melancòlic de la seua proposta. També sol rescatar ‘How soon is now?’ o ‘I know it’s over’, i les combina amb èxits de la seua trajectòria en solitari com ‘Everyday is like sunday’, ‘Suedehead’, ‘Jack the Ripper’ o ‘Now my heart is full’. L’alternança d’himnes i rareses reconeix el pes de The Smiths i, alhora, reivindica una discografia pròpia que ha acompanyat a la seua audiència durant quatre dècades.
Gira europea i llegat
La parada espanyola s’integra en una gira europea que en estes setmanes passa per Dinamarca, Alemanya, Luxemburg, Països Baixos, Anglaterra, França, Suïssa i Itàlia. L’elecció de sales més xicotetes de l’habitual per al seu estatus apunta a una experiència més pròxima i controlada, en la qual el detall sonor i la comunicació directa guanyen presència. A Espanya, eixa aposta dialoga amb una legió de fidels i amb un públic més jove que l’ha descobert a partir de l’impacte persistent de The Smiths (1983-1987).
Des del seu debut homònim fins a la dissolució amb ‘Strangeways, here we menja’, la banda de Manchester va concentrar en pocs anys una influència decisiva. ‘The Queen is dead’ roman com a disc crucial per a entendre la música popular independent, i les seues cançons, carregades de literatura, cinema, humor negre i romanticisme, continuen circulant en xarxes, pel·lícules i sèries. En aquella etapa van ser habituals les seues declaracions polèmiques sobre política, celibat, indústria musical o vegetarianismo, elements que van alimentar la seua figura pública i van reforçar la seua condició de veu generacional al costat del guitarrista Johnny Marr, amb Andy Rourke (mort en 2023) al baix i Mike Joyce a la bateria.
La seua carrera en solitari, ja pròxima als 40 anys, va alternar moments de gran suport crític i popular en els 80 i 90 amb una reaparició en 2004 que ho va retornar a titulars, gires i festivals. En els últims anys, especialment des de la pandèmia, la seua trajectòria discogràfica ha sigut més erràtica i, a vegades, amb escàs suport de segells, la qual cosa ha reduït la seua repercussió global. Així i tot, Moz conserva una popularitat notable, en particular entre la comunitat llatina —molt visible a Califòrnia—, i el seu actual full de ruta, que combina novetat i memòria, apunta a revalidar eixa vigència davant públics diversos.
