En la XVI Jornada sobre el valencià, organitzada per Taula de Filologia Valenciana, en el CP Josep Pasqual i Tirado, de Castelló de la Plana, el filòleg i traductor Josep Lluís Navarro Peiró va presentar una comunicació titulada “Les preposicions de lloc en la novel·la La idea de l’emigrant”, a on fa un detallat i minuciós estudi sobre l’ús de les preposicions a i en com adeterminació de lloc, en la narració citada d’Enric Valor.
Diu Navarro, en la referida presentació, “Este exercici estudia l’ús de les preposicions a i en amb sentit de determinació de lloc (localització o ubicació estàtica) en la novel·la La idea de l’emigrant d’Enric Valor, a fi de comprovar si se’n fa un ús coherent i sistemàtic o, per contra, hi ha variació o vacil·lació. A la llum de les dades i tenint en compte l’enfocament de diversos gramàtics i de la normativa actual, es reflexiona sobre el tractament normatiu de la preposició en”.
Com saben, la preposició en no té els favors del valencià de llibre i “selecte”, que en les determinacions de lloc bandeja el seu ús i preferix la preposició a. Per exemple, “Estem AL poble”, que no diem la majoria de valencians, en compte d’“Estem EN EL poble”, que sí que usem. I eixe bandejament es practica encara que cause confusió o signifique el contrari o diferent del que es vol dir. Per exemple: “Messi continua fent gols al PSG”, quan ja jugava en eixe equip francés i havia deixat el Barcelona. La notícia hauria d’haver sigut “Messi continua fent gols en el PSG”. O esta altra, apareguda fa pocs dies: “Dos gossos es van escapar este diumenge a Almenara i ha lesionat una dona”. Com que els gossos se li escaparen a l’amo en un carrer d’Almenara, no s’escaparen a eixe poble, perquè ja estaven allí.
Enric Valor i molts altres, per això de la convergència amb el català estàndard, recomanaven preferentment l’ús de a en les determinacions de lloc, però Valor, entre altres autoritats lingüístiques, usava també, en els seus escrits, la preposició en, com a locatiu, cosa que demostrava i demostra la necessitat de no bandejar l’ús normal i regular d’eixa preposició en eixa construcció lingüística.
Josep L. Navarro, en el mencionat estudi, aporta profusió d’exemples emprats per Valor en què usa en, com a locatiu, alternant amb a, “De la vella nissaga només n’hi havia una família al poble”, “El rebombori en el poble fou molt gros”; “Deixaven milers i milers de funcionaris en el carrer”, “El teu fill al carrer no es quedaria”; “…els camps de treball en els Andes a Río Negro”, “Treballí als Andes de San Juan fent carreteres”; “El pots canviar al Banc d’Espanya”, “Coneixia en el Banc d’Espanya i el coneixien a ell”.
L’autor de l’esmentat estudi proposa: “Pensem, en canvi, que és necessària una reflexió sobre la conveniència de seguir o no una recomanació (usar a i bandejar en) que contradiu el fet que:
- L’ús de en més freqüent de la llengua antiga.
- L’ús de en és el majoritari en valencià.
- Les preposicions a i en tenen un contingut o valor semàntic diferent (inclusió i adjacència) que convé mantindre.
”Convé fer-nos esta pregunta, especialment després de comprovar que els mateixos autors que recomanen un criteri no el seguixen sempre, i si ells no el seguixen, difícilment serà fàcil de seguir per als parlants. També creem que hem de preguntar-nos si és raonable que en els manuals i en les classes de valencià eixa recomanació s’haja transformat en norma o obligació, de manera que s’hi presenta la preposició a com a l’única possible per a expressar determinació de lloc en els contexts susdits.
”Si reflexionem sobre tot això, segurament acabarem preguntant-nos quins són els criteris que guien les normes lingüístiques. Pareix lògic pensar que un criteri que tinguera en compte l’ús tradicional i majoritari en valencià i el valor semàntic de les paraules hauria de tindre molt de pes; no obstant això, pareix que en este cas ha prevalgut l’adopció de les recomanacions dictades per Fabra, que responen més prompte a les innovacions preposicionals de la seua modalitat lingüística, i no a la realitat valenciana.
”En les reflexions que faig després de vore resultats de l’anàlisi, efectivament se desprén una actitud favorable a l’ús de «en» locativa, en casos com ara «Visc en Picanya» (davant de noms de lloc) i «Estem en la plaça» (davant d’article definit). Ara bé, lo que les dades demostren sobre Enric Valor és que en la teoria i com a gramàtic seguia les prescripcions de Fabra (amb topònims, sempre «a»; davant d’article definit, preferentment «a» en la llengua literària, encara que deia que «en» era llegítima en altres contexts), però en la pràctica com a escriptor no podia evitar usar «en» ací i allà; és a dir, vacil·lava i no aplicava sistemàticament les pròpies recomanacions i prescripcions. Un lector atent al treball conclourà que, si ni els mateixos gramàtics i escriptors practiquen lo que prediquen, i la normativa actual propugna una norma contrària a la major part del valencià i a la nostra tradició, potser és la norma la que necessita una revisió”. I tant com ho necessita.
Este excel·lent estudi de Josep L. Navarro coincidix, pel que fa als usos dels locatius, amb la primorosa novel·la Aura en Manhattan, de Guillermo Colomer, editada per Drassana, de la qual vaig fer la ressenya “Aura està en Manhattan”, publicada en este mateix diari. El títol del llibre ja diu molt de la posició de l’autor i de l’editorial respecte de l’ús d’un valencià creïble, entenedor i normatiu alhora.
Per cert, en l’entrada en del Diccionari català-valencià-balear, d’Alcover i de Moll hi ha profusió de frases amb la preposició en indicant ‘situació local, el lloc on és o es fa una cosa’, amb cites de Llull, Eiximenis, Maragall i del mateix Alcover, que no devien ser secessionistes avant la lettre. I a vore si aconseguim que “Estar en Manhattan, en Mallorca o en Benimaclet” siga normatiu i no penalitze en cap examen.
