Els volia parlar d’una pel·lícula, i he de començar dient que a mi em va avorrir sobiranament, i no perquè ja coneguera el final, perquè també coneixia el final de «La sociedad de la nieve» i és una pel·lícula per a xuplar-se els dits, i el de «Jesucristo Superestar» i encara la taral·larege de tant en tant. Però «Titànic» no. No em va emocionar en cap moment, i trobe un despropòsit majúscul i injustificable que aconseguís els mateixos Òscars que «Ben Hur» o més que «Allò que el vent s’endugué«. En fi. Coses.
Clar que del que jo volia parlar concretament és de l’estèril, però interessant polèmica sobre si Rose li podia haver fet un raconet a Jack, sobre aquella porta que surava en mig d’un mar glaçat. Se n’ha escrit molt, i jo no m’entretindré a fer càlculs geomètrics sobre l’àrea de fusta del rectangle, ni intentaré convéncer ningú que dos cossos que poden fornicar en un Simca 1000 de l’època, que dos cossos que s’ha pogut acoblar en un carruatge romàntic, es poden ben bé acoblar sobre una porta salvadora. Caber, hi cabien.
Una altra cosa és que allò hagués aguantat, i que en lloc de vore a Jack enfonsant-se entre glaceres, hagueren acabat tots dos al fons del mar de l’oblit. I a sobre, no ens enganyem, no feien bona parella, allò no podia durar. Una cosa és un romanç mariner, l’altra intentar crear una vida en comú amb vocació d’eternitat.
Doncs bé, SUMAR va seduir a Compromís, fent-li un retrat afavoridor, mentre Compromís exposava les seues vergonyes nues. I voluntàriament, subratllem-ho, Compromís va decidir participar del ball dels descamisats primer, i entregar-se físicament en entrar a la tartana tirada per dos lleons després. (És bona la metàfora de la Carrera de San Jerónimo, no diguen que no!) Però ja està. Un amor passatger que no arriba, com el Titànic, a bon port, i això que el de València el volen ampliar sense que l’associació amb SUMAR, i la presència d’este al govern de totes les Espanyes, haja estat capaç d’evitar-ho. Jack el seductor no ha pogut aturar l’iceberg.
Podia fer una altra cosa Jack, deixar a Rose tranquil·la en la seua menuda porta i buscar-se’n una per a ell sol. Però sembla que no en quedaven moltes. Jack en va buscar una a Galícia i no n’hi havia. Ara en busca una a Euskadi i no pinta gaire bé. I així les coses, el pobre Jack ho té magre, i és una llàstima, perquè sembla bon xicot… Però siguem sensats, si ens encabotem en compartir porta, la porta ens arrossegarà a tots dos a les més gèlides profunditats abissals. Jack-SUMAR no serà «el rei del món», això és així, i Compromís-Rose mereix una vida autònoma i llarga.
Com la pel·lícula no em va interessar gaire, no recorde si els protagonistes es van desitjar amor etern, però Compromís i SUMAR no. Vam tancar un pacte amb unes condicions determinades, que s’haurien de complir. Com la no concurrència electoral. Que SUMAR s’organitze al País Valencià no implica necessàriament que es presenten a les eleccions, podria ser que només volgueren una plataforma sòlida des d’on negociar llocs a les nostres llistes. No els ho podríem retreure, la perversió que les quotes l’haurien aprés de nosaltres. Però hauríem d’estar més vigilants que el capità del Titànic.
Així i tot, jo crec que «pacta sunt servanda«, els pactes estan per a complir-se, de forma que Compromís ha de ser fidel a la paraula donada, mentre no hi haja una raó específica i greu de trencament, però advertir que l’acord caduca amb la convocatòria de les pròximes generals. I no és egoisme, de fet, jo en aquell moment, a SUMAR li donaria porta.
