El net d’un amic, que cursa Batxillerat, mogut pel seu iaio, em diu que veu en algun article meu que use la locució per a que, sense accent. Per exemple, en la frase “per a que es mantinga i es recupere la parla valenciana…”, continguda en la columneta “Per un valencià identificador i sense retallades”, publicada en este mateix diari (27-03-25). Li conteste que, efectivament, use conscientment eixa construcció en escrits des que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, amb molt bon criteri, l’ha registrada en el Diccionari normatiu valencià. En el llenguatge oral, sempre, com tots els i les valencianoparlants, clar.
El xaval em replica dient-me que el seu professor de valencià, en este curs passat, li va rectificar eixa locució en la frase “T’ho dic per a que em faces un bon regal el dia del meu natalici”, d’una redacció manada per ell. Em conta que no sols li la va tatxar i substituir per “perquè”, sinó que, a més, li va “aclarir” que eixa locució tatxada era un vulgarisme inacceptable “en bon valencià”.
Eixa asseveració i “aclariment” és producte d’un tancament sectari i elitista, dels que tenen la normativa de la nostra llengua com una religió dogmàtica, amb els seus talibans diversos, perquè eixa locució, a més d’estar sancionada com a normativa, encara que haja sigut registrada com a col·loquial, en el DNV, és una construcció totalment usual i viva en la parla valenciana actual i de sempre. No té res de vulgar, llevat que els que consideren que expressions i veus com eixa i com a on, a+CD nom de persona, afonar, apretar, avant/arrere, baix de, defendre, hòmens, joguet, jóvens, mitat, nuc, presumix, tapó, viuda i centenars més, pròpies o genuïnes de la parla valenciana, són vulgarismes. En eixe cas, tot el valencià està tan impregnat de vulgarismes que podríem considerar que és una parla vulgar.
Però no. Tenim una llengua i una parla valenciana ben riques i precises, amb les seues variants. La normativa procedent del noucentisme barceloní disposa que la conjunció final és “perquè”, coincidint amb el “porque” castellà, quan fa la mateixa funció també: “He venido porque/para que me devuelvas el libro”. Però eixa forma en molts casos pot confondre’s amb la conjunció causal, de la mateixa forma i pronúncia. És per això que, probablement, usem oralment “per a que” i no “perquè” com a conjunció final: “He vingut per a que em tornes el llibre”. Veiem casos en què la complicada normativa que tenim del canvi i caiguda de preposicions, i la inseguretat que provoca, fa que alguns accentuen el “que” en frases com “Els ha deixat la terra per a *què la treballen”, “Te done el llibre per a *què li’l passes a la teua germana”. Però l’accent en eixa locució només correspon quan és interrogativa, “Per a què has vingut”, i la contestació, “Per a que em tornes el préstec que te vaig fer”, que és conjunció final, i no porta accent, com ho registra el DNV de l’AVL.
La conjunció per a que és ben antiga, la tenim documentada en 1326, en el Llibre d’establiment d’Herber, en el Curial e Güelfa i en tots els posteriors. L’han usada autors com a ara Alexandre VI, Roís de Corella, Pere Joan Porcar, Bernat i Baldoví, Lluís Galiana, Josep Esplugues, Jaume Febrer, Teodor Llorente, Francesc Palanca i Roca i moltíssims altres, com testimonia el Corpus Informatitzat del València. També actualmente l’empren escriptors i escriptores com Rafa Lahuerta, “Per a que em deixen anar al nocturn”; Magda Simó, “Per a que siguen testimonis que me’n vaig de casa”; Felip Bens, “Per a que no visquen angoixats”, i altres. En Noruega, La promesa del divendres, És naufragi i Toronto, respectivamente i altres.
Per tant, per a que pugam comunicar millor, podem escriure, per a que, quan no és una pregunta. I no és un vulgarisme. I és bon valencià.
