La proposta i acord de l’Ajuntament de Valéncia per a que la capital valenciana tinga nom també en la forma en castellà és una mesura inconvenient des del punt de vista del reconeiximent i valoració del valencià, perquè tracta com a iguals, en la toponímia, les dos llengües oficials de la Comunitat Valenciana. Les igualtats estan molt bé, però tractar com a iguals dos situacions que no són idèntiques resulta un tractament desigual i desequilibrat, atesa la situació sociolingüística.
La denominació de Valéncia, a soles en la llengua pròpia, dona valor i distinció al valencià en la línia del reconeiximent i especial protecció que disposen la Constitució respecte a les ‘altres llengües espanyoles’ i, particularment, el nostre Estatut d’Autonomia. I perquè l’ús del castellà no corre ningun perill de recular, com indica el president de la Diputació valentina, Vicent Mompó, i tots sabem. Disfruta de bona salut, en tots els sentits. No és el cas de la nostra llengua que, encara que es llig i s’escriu més que mai, va cap arrere en l’ús social i en la transmissió generacional.
En això, com a usuari i conreador d’esta llengua, i des del respecte a l’altre idioma oficial, com molts altres, no soc gens favorable a eixa decisió de la corporació municipal de la capital valenciana. En l’altra part de la proposta i acord citats, és a dir, que la grafia del nom de Valéncia s’adiga amb la pronúncia, sí que estic (molts ho estem) conforme. Valéncia amb accent tancat representa la parla valenciana. Amb accent obert, representa una part de la llengua compartida, però no la variant del Sénia al Segura. Unitat de la llengua, sí, però en la diversitat i sense subordinacions.
Les raons que exposa Abelard Saragossà en el seu informe i publicació, i també en escrits de fa més de vint anys, a favor de Valéncia, amb accent tancat, crec que són incontestables des del punt de vista lingüístic. I un principi bàsic per a establir l’ortografia dels topònims és que la grafia del nom s’ajuste a la seua pronunciació.
La forma de València, amb accent obert, obeïx a raons més prompte extralingüístiques relacionades amb propostes polítiques identitàries de compliment difícil i utòpic.
Sobre la polèmica escampada sobre la qüestió de l’accent, crida l’atenció que molts dels que invoquen ara l’autoritat de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per a la decisió d’un signe o altre, fa uns pocs anys negaven eixa autoritat en àmbits universitaris, en l’ensenyament i en totes les bandes. Per contra, ara, a la vista de canvis de criteri de la institució normativa valenciana, invoquen eixa autoritat. Cal apuntar que l’AVL, en això dels accents dels topònims (accents tancats o oberts) va un poc mutant; en el 2021, avalà i justificà el nom de l’Énova amb accent tancat, com ho diuen allí; en canvi, en el 2016 va substituir la pronunciació dels valencians (Valéncia) per l’accent que li demanava l’Ajuntament de “Valencia” d’aleshores. El mateix que a l’Énova va ocórrer en el poble català de la Sénia, quan l’Institut d’Estudis Catalans va avalar l’accent tancat en l’any 1989 seguint la pronunciació que fan els de la Sénia.
En un article de fa tres mesos, titulat “Que l’accent gràfic coincidisca amb el prosòdic”, (elDiario.es), deia “Segons notícies d’À Punt de fa quatre anys, ‘l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va declarar ara fa una dècada que la versió oberta de l’Énova) havia sigut una valencianització incorrecta i que no coincidia amb la pronunciació històrica’. En un comunicat de fa pocs dies, la institució normativa valenciana ha manifestat que ‘la grafia adequada és València des del punt de vista històric i lingüístic’. Caldria explicar quines raons històriques, des de quan, i quines són les lingüístiques, que invoca l’AVL”. I per què l’Énova sí (a escriure’s com es diu) i Valéncia no?