Fa ja uns quants anys que alguns anem opinant com és de nociu, per a l’ús i manteniment del valencià, les bandades i vaivens en política lingüística efectuades des de les institucions públiques valencianes i, particularment, des de la Generalitat, segons el partit o coalició que governe en la institució autonòmica valenciana.
Ara, la bandada la pot fer l’actual Conselleria d’Educació, Cultura, Universitats i Ocupació, a través de la Llei de Llibertat Educativa, en què es planteja la llibertat de tria de llengua bàsica o vehicular (valencià o castellà), en l’escola, per part dels pares i mares dels estudiants. Plantejament insòlit, perquè l’elecció de la llengua no és pròpia dels progenitors dels alumnes i perquè, tenint en compte la situació de minorització del valencià, eixa tria es farà en condicions de desigualtat, fet que minoritzarà més la llengua pròpia dels valencians.
Esta és una bandada en la política lingüística valenciana actual, però l’anterior la protagonitzà, en el 2015, la part elitista del govern del Botànic, que trencà el consens més o menys assolit amb l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, sense vots en contra, i amb la creació, constitució i treball de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Un trencament que va consistir en el retorn a un model lingüístic en bona part artificiós, a usar en l’Administració de la Generalitat, en línia amb el patró essencialiste universitari i de l’ensenyament, pilotat des d’eixe any, per uns criteris lingüístics apartats en bona mesura de la parla natural valenciana i per un programa de correcció i traducció, que en la pràctica actuava com un instrument de censura lingüística, marcant com a errades centenars de paraules usuals o genuïnes valencianes, també inexistents en la versió valenciana del programa de traducció.
El resultat de la falta de consens i dels vaivens en matèria del tractament lingüístic, entre altres condicionaments de tipus legal i sociolingüístic, és que la nostra llengua va perdent parlants, a poc a poc, però sense parar. Per això, a falta d’altres mesures, que també demanem, cal un acord i un pacte que auspicien un model o patró lingüístic natural i entenedor, assimilable i practicable per a la immensa majoria de valencianoparlants i valencianoaprenents, i no un model només per a especialistes, apartat de la parla usual.
Concretament, ara i ací, entre moltes altres mesures, cal prioritzar i potenciar el contingut del SALT 1, anterior a 2015, i ara particularment, els Criteris lingüístics de la Conselleria d’Educació, publicats fa poc, en què es donen com a preferents o usuals paraules, expressions com acostar, assentar-se, castic, defendre, despedir, entropessar, febra, gastar, juí, nuc, palometa, quadro, raonar, viudo, vivenda, xafar, hòmens, jóvens, -iste (artiste, taxiste), vos dic, este, ahí, cada u, cada un, vullc/vullga, cusc/cusga, lligc/lligga, bandejades en el valencià llibresc.
I amb un model lingüístic assimilable, que suscite suport i autoestima entre els valencians, siguen valencianoparlants o castellanoparlants, el nou pacte pel valencià, que demanem molts, deu ser transversal, amb participació, si poguera ser, de tots els partits amb presència en el parlament valencià i/o en la vida pública i social en la societat valenciana. De dretes, d’esquerra i de tots els costats. Si no és aixina, el futur del valencià no és molt bo. I repetisc una màxima ja apuntada en estes columnetes, “El valencià és de tots o no serà de ningú”.
