El llibre que ressenyem, Article neutre: ¿local o universal, extern o propi, empobridor o enriquidor?, tracta sobre un dels problemes més destacats i notoris de la normativa de la nostra llengua, com és, precisament l’article neutre lo. L’autor és Abelard Saragossà (Acadèmia Valenciana de la Llengua, professor jubilat de la Universitat de València), i ha sigut editat per Àrbena, editorial agosarada, que aposta per un valencià literari i de l’ensenyament de qualitat i, alhora, entenedor i comunicatiu.
L’article neutre lo va ser condemnat a l’infern de la incorrecció normativa per Pompeu Fabra, fa un segle, per considerar que era un castellanisme inacceptable, a pesar de ser usual i documentat des de feia alguns segles en esta llengua, com informa el llibre que ressenyem i les autoritats lingüístiques que citem.
La consideració del lo com a incorrecte, des de fa una centúria, causa entrebancs a la comunicació en valencià, perquè significa l’amputació d’una construcció pròpia de la parla natural, i les solucions substitutòries de tan necessària partícula produïxen artificiositat en l’escriptura i en el llenguatge oral formal. En la parla natural i corrent no causa cap entropessó ni trava, ja queel pronunciem amb tota la naturalitat. L’absència d’eixe lo és una amputació que sí que causa artificiositat i inseguretat a l’usuari mitjà.
El llibre que comentem és una demostració de la necessitat de considerar i admetre el lo neutre en l’oralitat formal i en l’escriptura, considerar-lo normatiu sense marques reductores ni estigmes desqualificadors, en els sentits o significats que corresponguen per a la comunicació adequada.
El llibre comença en un pròleg de l’historiador i lingüiste Antoni Ferret i acaba en un epíleg de la professora i lingüista Mar Batlle, autoritats catalanes en matèria lingüística, que advoquen per la despenalització normativa del citat article neutre.
Saragossà, des del principi al final, analitza minuciosament el naixement, el desenvolupament, la utilitat del lo com a article neutre i la diferenciació de l’article definit el. A més d’argumentacions de collita pròpia, a favor de la normalització del lo neutre, recorre i cita lingüistes de prestigi com Emili Casanova, els catalans Joan Solà, Badia Margarit, Pla Nualart i Ignasi Moreta i el balear Francesc de B. Moll, principal col·laborador de mossén Alcover en l’elaboració del Diccionari català-valencià, a més de Ferret i Batlle, com a qüestionadors de la no admissió normativa del lo com a article neutre. Diu l’autor del llibre que comentem:
“Al final del xx i principi del xxi, diversos lingüistes i intel·lectuals han indicat limitacions de la norma sobre l’article neutre, com ara Solà (1972, 1994), Pla Nualart (2010) o Moreta (2013). Batlle (2000) i Casanova (2001) han mostrat factors estructurals, cronològics i empírics que qüestionen l’opinió de Fabra. I Ferret (2015) ha aportat dades empíriques que corroboren eixa proposta (§ 5.4.1, 10d). En concret, Batlle, Casanova i Ferret han començat a desplegar una operació indispensable: deduir si l’article neutre és propi o forà estudiant l’evolució de la llengua. Per una altra banda, Batlle (2000) mostra que els gramàtics del segle xix tractaven com a propi l’article neutre”. Solà manifestava que “Avui hi ha una inseguretat general en evitar l’article neutre” i Badia Margarit reconeixia que “La forma invariable lo és pràcticament universal en el llenguatge corrent”.
“El motiu de fons és que Fabra, i el Noucentisme en general, veu la llengua real com un producte contaminat i embastardit”, apunta Albert Pla Nualart en Això del català, a on també reproduïx un fragment del pròleg de Sanch nova de Marià Vayreda (de 1900) en què explica que adopta l’article masculí el, i reserva lo «davant de neutre o de paraula que substitueix al nom», amb exemples clars, «lo bo del cas, lo més fèrtil de tot el país», «perquè aixís se diu en les nostres encontrades i en tot Catalunya». Pla Nualart diu també que “El lo neutre és avui una realitat en tots els dialectes, inclòs l’alguerès, però és sobretot una necessitat estructural per al parlant, que no en sap prescincir”.
El linguiste Ignasi Moreta indicà que «Els que treballem amb textos filosòfics en llengua catalana tenim, en aquest punt, un autèntic problema. Però no és un problema lingüístic, sinó normatiu: el problema l’ha creat la normativa en tractar de proscriure un ús real i genuí de l’article neutre lo».
“L’adopció de la forma lo davant adjectiu començat en vocal podria denotar, més que influència castellana, una tendència natural del català a distinguir en tots els casos la funció de l’article neutre per evitar la seva confusió amb l’article masculí”, manifestava Moll, ja en 1937, “S’ha de reconèixer que, en el llenguatge corrent (modalitat oral), la forma lo és pràcticament universal en l’ús espontani de la llengua: no estranya ningú i ningú no s’hi sent estrany”.
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en la seua línia aperturista i reconeixedora de la realitat passada i actual de la parla, té el lo neutre registrat en el Diccionari normatiu valencià, com toca. Només falta llevar-li la marca de col·loquial.
Per a finalitzar este comentari del llibre, Mar Batlle diu en l’epíleg: “L’estudi que Abelard Saragossà ha fet sobre la construcció coneguda amb el nom d’article neutre és, sense dubte, un dels més complets que s’ha fet fins ara, tant des del punt de vista de l’anàlisi teòrica que el basteix, com en l’exposició de l’impacte que la regulació de la normativa vigent té en els parlants”. Els autors citats, catalans, balears i valencians, partidaris de despenalitzar el lo neutre, no són o no eren becaris ni meritoris en pràctiques. Tampoc blaveros il·lustrats. A vore si prompte l’Institut d’Estudis Catalans amnistia l’apàtrida normatiu lo.L’AVL, en bona part, ja ho ha fet. En la parla no cal amnistiar-lo, sempre ha sigut una veu patriota i nostrada.
