Mentre el tema de la salut mental cobra cada dia més actualitat i els partits polítics fan propostes numèriques sobre amb quants professionals d’este sector s’hauria de comptar perquè la població estigués atesa adequadament, el panorama en els centres penitenciaris sembla regir-se per unes normes que freguen la pura supervivència.
L’hospital psiquiàtric penitenciari de Fontcalent, A Alacant, com a nucli específic per a reclusos amb malaltia mental diagnosticada, compta amb dos únics psiquiatres per atendre una població reclusa de prop de 300 persones.
No obstant això, estos dos professionals de la psiquiatria no representen ni la tercera part del personal que correspondria. Segons apunta València Diari el portaveu d’Acaip UGT, Joaquín Leyva, «a l’hospital psiquiàtric penitenciari de Fontcalent li correspondrien en funció de la població que atén, set psiquiatres».
Així, amb esta xifra com a referència, resulta gairebé impossible imaginar de quina manera es pot sobreviure amb estes condicions i quins poden arribar a ser les situacions generades per esta marcada mancança.
De fet, tot i que la reivindicació no és nova, amb l’augment de les afeccions vinculades a la salut mental a la societat fora dels murs dels centres penitenciaris, potser resulta més fàcil imaginar la cruesa d’este panorama que, de moment sembla tenir molt lluny la solució.
La medicació en els centres penitenciaris
Seguint amb el llistat de deficiències i mancances mèdiques en salut mental, dins el complex univers dels centres penitenciaris, a la manca de psiquiatres en estes unitats hospitalàries, el segueix molt de prop la manca de metges i per tant l’administració de certes medicacions cròniques als reclusos.
Encara sense disposar de xifres oficials, es calcula que al voltant d’un 30% de la població reclusa pateix algun tipus de trastorn psicològic. És a dir que una de cada tres persones que compleixen condemna està afligida de problemes vinculats a la salut mental. Això implica que les medicacions considerades psicotròpiques són una cosa molt habitual.
No obstant això, tot i la necessitat del control i la constància en l’administració de la majoria d’estos fàrmacs, la manca de personal mèdic fa que es complique molt el repartiment, especialment, en festius, ponts o dates assenyalades.
«A causa d’estes mancances, moltes vegades es compliquen les situacions, perquè un reclús a què se li retarda este tipus de medicació, atés que és impossible amb el personal que som arribar a tot, pot tenir alguna alteració del comportament, amb el que això implica», Comenta Leyva.
I és que de la manca de metges, un problema cronificat que ve de lluny i que entre altres qüestions amaga una falta clara de la «delimitació entre competències sanitàries», com apuntant des d’Acaip, se li suma l’augment i la complexitat dels problemes de salut mental.
Una perillosa barreja que està adquirint una gravetat les conseqüències transcendeixen ja amb massa freqüència a les seccions de successos dels mitjans de comunicació. Un fet sobre el qual estos dies, en vigílies de l’10 octubre, jornada dedicada a la salut mental, es posa el focus.
No obstant això, cal saber si esta vegada servirà per a alguna cosa o de nou haurà de ser una data o un succés prou noticiable i dramàtic el que faça tornar de nou la mirada i escodrinyar entre l’hermetisme oficial i el pacte tàcit de silenci que sembla haver acompanyat sempre, fins ara, el que passa en este món, per a molts, tan desconegut com ignorat.
