A Paiporta, el bar Arosa ha convertit la conciliació en el centre del seu projecte després de la dana del 29 d’octubre de 2024. Dirigit per les germanes Silvia i María Amparo Martínez, va reobrir el 9 de maig amb un equip íntegrament format per mares i un horari de 8 a 14 de dilluns a divendres, centrat en els esmorzars. Les propietàries assumixen que ingressen menys, però guanyen temps per a estar amb els seus fills i sostindre el negoci amb major serenitat.
La inundació va arrasar el local que havien estrenat quatre mesos abans; l’aigua va aconseguir els dos metres. No estaven dins eixe dia, quan solien netejar a porta tancada amb els seus fills berenant allí. ‘Va ser un senyal de la vida: esta vegada us he salvat, però aprofiteu-la’, recorda Silvia. Lluny de rendir-se, van reafirmar la seua determinació: ‘estes persianes havien de tornar a alçar-se’.
Un horari pensat per a conciliar
Mentres retiraven fang i replantejaven el projecte, va arribar el ‘clic’: la filla de quatre anys de Silvia li va dir que li agradava que la portara al parc. Eixa frase va cristal·litzar una evidència de l’hostaleria que ja vivien: vesprades, sopars i caps de setmana dificulten acompanyar als xiquets a aniversaris o extraescolars, per molt que es demane ajuda. ‘Jo vaig decidir ser mamà per a ser present‘, resumix Silvia, que ja venia sentint de la seua germana la necessitat de baixar el ritme.
Amb el nou horari, l’equip de cinc dones, d’entre 31 i 44 anys, organitza la seua jornada per a cobrir la franja més forta del dia en la zona: l’esmorzar. Des del seu local de 80 metres quadrats en la carretera de Picanya, busquen ser la primera opció quan algú pensa a esmorzar bé. L’aposta implica renunciar a sopars i caps de setmana, però permet arribar a temps al col·le, al parc o a una activitat, i reduïx el desgast físic i mental associat als torns partits.
El model es recolza en tres tipus d’esmorzar, a 8, 9 i 10 euros, amb entrepà —hi ha 35 per a triar—, beguda, olives i cacaus. La rotació es concentra en el matí, la qual cosa facilita ajustar compres i personal a les hores de màxima demanda. ‘Molta gent em diu: i guanyes diners? No guanye els mateixos diners que abans, però em dona per a pagar-li a les meues treballadores i als meus proveïdors i per a cobrar un sou decent. I em compensa no guanyar tants diners i invertir-ho en material, que després ve una dana i s’ho emporta tot, i poder estar amb les meues dos filles a casa’, afirma.
La clientela els reconeix com a valentes i treballadores; les seues empleades —Sole, Patri i Tania— agraïxen un marc que també els permet conciliar. Les germanes ho enllacen amb l’aprés a casa: una mare lluitadora i la convicció que res arriba sense intentar-ho. Si algun dia fera falta, no descarten tornar a menús de menjars, sopars o caps de setmana.
Xarxa d’ajuda i aprenentatge
Per a remuntar, van comptar amb una xarxa diversa: voluntaris, l’ONG World Central Kitchen recolzant en les obres i una cafeteria de Sant Sebastià, Ijentea Kafea, que en tancar els va donar tot, des de culleretes a electrodomèstics i mobles. Amb ajuda d’un equip de triatló van carregar dos camions i el material es va repartir entre cinc bars de Paiporta. En el Arosa penja un llum amb tasses que recorda eixe gest.
Eixe suport, unit a la decisió de prioritzar la família, els ha permés refer el negoci sense perdre el seu propòsit. Silvia reivindica que és possible treballar i conciliar i diu que, si el reeixit en el Arosa inspira a algú, se sentirà orgullosa, encara que fora només una persona. El bar, batejat per la ria gallega que va captivar als seus pares, resumix ara la seua filosofia en una franja horària: menys hores, més vida, i l’esmorzar com a punt de trobada.
