Longyearbyen, de Mònica Richart (Antella), ha sigut l’obra guardonada en la categoria de narrativa en valencià del premi València d’Alfons el Magnànim, Diputació de València, pel jurat format per Carolina Borràs, Pasqual Alapont, Pau Sanchis i Maria Lourdes Toledo. Este premi està dotat amb 15.000 euros, i serà editat per Edicions Bromera.
En esta novel·la es tracten temes actuals com el desarrelament, la busca d’identitat i la presa de decisions davant d’una societat que exigix una gran capacitat d’adaptació. Igualment, es remarca la composició dels personatges i la naturalitat i dinamisme dels diàlegs, com també la recreació d’una atmosfera d’aïllament que condiciona les accions i les decisions de la protagonista.
Conta la protagonista que “A Longyearbyen, al juliol, no s’hi pon el sol. És un poble que no arriba als 3.000 habitants,però té un aeroport, un hospital, uns quants hotels, bars, cafeteries i restaurants, botigues de souvenirs diverses i un flux constant de turistes i personal científic que justifiquen tot això. És l’assentament més gran de Svalbard, un arxipèlag a mig camí entre Oslo i el pol nord. La gent que viu a Longyearbyen sol quedar-s’hi de manera temporal, un parell d’anys a tot estirar. Molts hi arriben atrets pels impostos baixos; altres, per l’exotisme polar de la ciutat més septentrional del món.
”A mi, personalment, Longyearbyen m’enganxà amb un contracte de recerca. Com a doctoranda en física a la Universitat de València, les meues opcions laborals es resumien en dos: anar-me’n d’interina de secundària a Catalunya o encadenar una sèrie de contractes precaris en el món de la investigació científica. Atés que els adolescents em feien prou més por que la indigència, m’havia decantat per la segona, i així portava set anys, des que havia acabat el màster, rodant pel món”.
Mònica Richart
Mònica Richart (Antella, 1992) és graduada en Traducció i Interpretació per la Universitat Autònoma de Barcelona i màster en Didàctica per la Universitat de València. Ha exercit la docència de valencià i anglés des de 2013, i actualment ocupa una plaça en el cos de professorat d’escoles oficials d’idiomes. Escriu des que té memòria, és assídua en l’arreplega de guardons literaris, i va guanyar diversos premis de narrativa breu abans que, l’any 2018, la seua primera novel·la (Violeta i el llop, Bromera) rebera el Premi València Nova atorgat també per la Institució Alfons el Magnànim.
L’any 2022 va publicar La dona invisible (Bullent, Premi Soler i Estruch, Castelló, Ribera Alta).
Després d’uns quants anys de silenci literari, torna a les llibreries amb esta nova novel·la, guardonada amb el Premi València. L’obra, que la publicarà Bromera durant la tardor de 2025, té el títol provisional de Longyearbyen i és un retrat reconfortant de l’angoixa generacional mil·lennista i, alhora, de la vida pausada i plena de contrastos en la ciutat més al nord del planeta.
