El València ha complit un any sense deixar la seua porteria a zero lluny de Mestalla. La derrota per 2-1 en Montilivi davant el Girona, malgrat que el rival va acabar amb deu jugadors per l’expulsió d’Iván Martín, allarga una ratxa que ja suma 18 desplaçaments de lliga consecutius encaixant.
Un any encaixant fora
L’última vegada que l’equip va eixir imbatut a domicili va ser el 4 d’octubre de 2024, amb un 0-0 en Butarque davant el Leganés. Des de llavors, en cada visita ha rebut almenys una miqueta, una constant que explica per què li costa sumar de tres anara de casa: quan el marcador propi obliga a remuntar o a sostindre avantatges mínims, el marge d’error es reduïx al màxim.
En el tram final de l’etapa de Rubén Baraja ja s’endevinava el patró. A domicili va encaixar en camps del Getafe (1-1), Mallorca (2-1), Valladolid (1-0) i Espanyol (1-1). Eixos resultats, amb marcadors ajustats, dibuixaven un equip competitiu però sense la solidesa suficient per a blindar-se en els moments clau.
Amb l’arribada de Carlos Corberán, la tendència no s’ha tallat. La seua estrena com a visitant va ser un 1-1 a Sevilla que es va escapar en el descompte, símptoma d’una dificultat recurrent per a tancar els partits quan l’avantatge és mínim. Eixa concessió en els instants finals té un impacte directe en la suma de punts lluny de casa.
El balanç del València amb Corberán a domicili és de 14 partits amb 2 victòries, 7 empats i 5 derrotes. En eixa sèrie destaquen dos golejades encaixades en el camp del Barça, un 7-1 la passada campanya i un 6-0 en l’actual, que amplifiquen la sensació de fragilitat quan l’equip s’obri o es veu obligat a anar a remolc.
Contrast amb Mestalla
La foto canvia a Mestalla. Amb Corberán, l’equip ha aconseguit deixar la porteria a zero en 7 dels 15 partits com a local, una dada que subratlla la diferència de prestacions segons el context. A casa, el bloc és més compacte i la pressió alta se sosté millor; fora, els espais a l’esquena i les segones jugades acaben penalitzant.
En el present curs, abans de la caiguda a Girona, el València ja havia perdut a Pamplona davant Osasuna (1-0) i empatat a dos enfront de l’Espanyol. En Montilivi, el cuer es va imposar amb punts de Vanat i Arnau, neutralitzant el gol de Diego López fins i tot en inferioritat numèrica, un exemple de com els detalls i l’efectivitat rival acaben inclinant el resultat.
La conclusió que deixa este any d’eixides és nítida: sense una base de imbatibilidad fora, cada punt requerix esforços addicionals i els partits es tornen més llargs mentalment. Corregir les desconnexions en trams decisius i recuperar automatismes defensius és la via més directa per a transformar empats i derrotes per la mínima en victòries, i per a donar continuïtat lluny de Mestalla a la solvència que l’equip sí mostra a casa.
