L’Elx va empatar 2-2 davant el Sevilla després d’un penal en el descompte i va deixar escapar per sexta vegada en 20 jornades un resultat que tenia encarrilat. La factura ja és d’onze punts perduts, encara que l’equip continua octau amb 24, un equilibri que evidencia tant la seua competitivitat com la fragilitat en els tancaments de partit.
El penal en el temps afegit va impedir que sumara tres punts i va transformar una victòria probable en un empat. L’acció va reforçar un patró que s’ha repetit amb freqüència: l’equip va arribar amb avantatge al tram final, va gestionar pitjor eixos minuts i cada error en la seua àrea va tindre castic immediat.
Minuts finals, taló d’Aquil·les
La seqüència recent és clara. A Mestalla, el València va igualar des dels onze metres per mitjà de Pepelu a tres del final (1-1). En la jornada 12, la Reial Societat va anivellar també amb una pena màxima que Oyarzabal va convertir en el 89 (1-1), un altre desenllaç que va diluir el treball previ de l’equip il·licità.
A penes una setmana després, el Reial Madrid es va emportar el partit amb una miqueta de Jude Bellingham a tres minuts del 90, en una acció polèmica en la qual l’Elx va reclamar una falta prèvia de Vinícius sobre Iñaki Peña. A Mallorca, se li va escapar fins i tot l’opció de puntuar en encaixar dos gols en els últims huit minuts (3-1), prova que el tram final ha sigut diferencial.
L’origen de la ratxa es remunta a la trobada de la primera volta en el Sánchez Pizjuán: l’Elx va deixar escapar dos punts amb un gol de Xiquet a cinc per a la conclusió (2-2). El patró es va repetir tant a casa com a domicili i davant rivals de perfils distints, la qual cosa apunta a un problema de gestió del tancament més que a un context específic de rival o estadi.
El balanç en eixos instants ha sigut negatiu: a canvi de tants revessos, només va rescatar un punt a Pamplona, quan Pedrosa va firmar el 1-1 en el 92. Dels onze punts que se li han anat en el tram final, la seua puntuació potencial hauria passat de 24 a 35, un salt que hauria canviat substancialment el seu panorama en la taula i la confiança del grup.
Les conseqüències són directes: l’exigència en l’elit no perdona i cada detall del temps afegit, les faltes laterals, les vigilàncies i els canvis pesa. Ordenar millor eixes fases, sostindre la concentració i reduir les concessions en l’àrea pròpia s’ha convertit en prioritat perquè l’equip convertisca els seus avantatges en victòries.
