Oral_Abissal: una defensa de la dualitat i la unió dels extrems
En un moment de forta polarització, en el qual la immigració apareix entre les principals preocupacions globals, Sílvia Pérez Cruz presenta el seu nou disc Oral_Abissal com una defensa de la dualitat i, al mateix temps, de la unió entre els extrems. L’àlbum proposa un viatge en el qual l’aigua i el seu flux líquid es convertixen en metàfora central per a parlar de moviment, fronteres i emocions compartides.
L’artista lamenta que s’hagen perdut valors que considerava bàsics i que ara sent la necessitat de recuperar. Explica que li sembla terrible el clima polític que percep en alguns països i el tipus de valors que s’enarboren des d’uns certs governs. Per a ella és trist haver de recordar el dolorós que pot resultar per a una persona abandonar el seu país, però considera imprescindible fer-ho per a no normalitzar eixe sofriment.
El cor d’este missatge es condensa en Mar obert, una de les primeres cançons que va compondre per a este projecte fa ja tres anys. En eixe tema se centra en tot el que la gent arrisca per a buscar un poc de vida, inspirant-se en dos testimoniatges reals recopilats gràcies a la mediació de l’organització Open Arms. Els relats parlen de la por viscuda durant les travessies per mar, de la incertesa davant el que es deixa arrere i de la fragilitat dels qui s’embarquen en eixe viatge sense garanties.
Mar oberta: entre el col·lectiu i l’íntim
Mar oberta és també un dels talls més potents en directe, com es va veure recentment en els seus concerts en el Teatre Real de Madrid i en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona. La peça encaixa en un projecte que navega entre dos aparents extrems: d’una banda l’oral, que l’artista associa al col·lectiu, el familiar i el coral; per un altre, l’abissal, vinculat a la profunditat, a l’íntim i a la busca interior.
Pérez Cruz recorda que, en un primer moment, va pensar que este univers es desenrotllaria en dos discos separats, un per a cada cara de la proposta. Amb el temps es va adonar que desitjava unir-los i que eixa separació no era real, perquè els extrems no són bons i el que li interessava era el territori intermedi, més líquid. D’ací ve que l’aigua es convertisca en la resposta i en la imatge que embasta tot el viatge de l’àlbum, fins i tot en el propi títol, unit per un guió baix com si fora un pont.
Esta dualitat també es plasma visualment en l’elecció de dos colors principals: el rosa, que definix com a càlid però suau, i el blau, que relaciona amb les profunditats. En el musical, el disc es construïx sobre el flux entre dos textures diferenciades: una més de fusta i coneguda, pròxima al seu llenguatge habitual, i una altra en la qual sent un fort impuls d’investigar nous sons, altres tempos i altres profunditats expressives.
Composicions, aigua simbòlica i identitat
La cantautora explica que la seua relació amb la música solia basar-se en moltes cordes a l’aire, a buscar des del so sense recórrer a posicions conegudes en la guitarra. En estes noves composicions, en canvi, apareixen nombrosos concordes treballats amb la seua riquesa harmònica, en contrast amb el que mostra Abissal, que la porta en una altra direcció creativa. Eixe gir li permet revisar la seua manera de tocar i d’escriure, mantenint la seua identitat però obrint-se a altres camins.
L’aigua travessa simbòlicament el disc en tots els seus estats, des dels rius fins a les mars, passant per la pluja i l’evaporació. Un dels talls que l’emocionen especialment és Chundwa (Chacarera), nascut després de conéixer a la Sierra Nevada colombiana a un indígena que li va regalar un poema sobre el que per al seu poble significa la neu. Eixa trobada es va transformar en cançó i va ampliar la seua mirada sobre la naturalesa, els cicles i la relació espiritual amb el paisatge.
En un dels temes del disc, la mateixa Pérez Cruz es definix amb la frase soc aigua i el reafirma en parlar de la seua manera d’estar en el món. Reconeix que ara ha d’aprendre a no ser-ho tant, perquè l’aigua simbolitza també l’emoció i ella es descriu com una persona molt sensible i molt empàtica. A vegades sent que es diluïx amb els altres, es mescla en excés amb les emocions alienes i es deixa portar pel que l’envolta.
Malgrat això, destaca que el seu art l’empodera i que en l’escenari existix una voluntat quasi social de diluir-se amb el públic, de compartir i crear un espai comú. Al llarg de la seua carrera ha apostat per fondre els límits i per sentir que les persones estan fetes del mateix, alguna cosa que es reflectix en la seua manera d’abordar diferents estils musicals. Sol allunyar-se de la partitura estricta per a entendre què compartixen un país amb un altre i quins elements emocionals ens commouen per igual.
Agena intensa i reflexió sobre el contorn
En este moment vital, percep que eixa busca de mescla ja la té molt practicada i que el que li toca ara és redefinir el seu contorn. Es tracta de delimitar millor fins a on vol obrir-se i on necessita protegir-se, tant en el personal com en l’artístic. Esta reflexió arriba en plena activitat professional, amb una agenda intensa que la portarà al maig per diversos escenaris: els dies 8 i 9 actua en el Teatre Victoria Eugenia de Sant Sebastià, el 17 en el Auditorium de Palma, el 18 en el Palau de les Arts de València i el 23 a l’Auditori de Galícia a Santiago de Compostel·la.
En el terreny de les relacions artístiques, Pérez Cruz és referent per a nombroses veus de l’escena actual, inclosa Rosalía. Per això se li pregunta pel disgust públic que va expressar Estrella Morente sobre el resultat final de la col·laboració que les tres van gravar en La rumba del perdó per al disc Lux. La peça va reunir tres artistes amb universos molt marcats, i l’edició definitiva del tema va generar malestar en part d’eixe triangle.
Col·laboracions, vincles i diàleg
La cantant admet que la seua posició enmig d’esta situació és molt difícil. Assegura que entén a les dos i que ha parlat amb Rosalía i ha enviat un missatge a Estrella, tractant de cuidar els vincles personals i professionals. Subratlla el que considera més bell de tot el procés, que és la voluntat primera de Rosalía: el desig de retre homenatge a les veus que l’han marcada al llarg de la seua vida artística. Creu que cal no oblidar eixe punt de partida i que les artistes haurien de celebrar-se més unes a altres en lloc de confrontar.
Reconeix també que ella mateixa li va demanar a Rosalía posar una miqueta més de la seua part en la cançó. Explica que ho va fer perquè li agradava molt com havien quedat els registres originals i perquè darrere hi havia molta faena i molta il·lusió. No obstant això, la resposta que va rebre va ser que totes les col·laboracions del disc seguien el mateix criteri, entés com una decisió estètica, alguna cosa que també va afectar altres aportacions, com la de Björk, reduïdes a la seua mínima expressió per a ajustar-se al concepte general.
Pérez Cruz assegura que està molt en pau amb l’ocorregut i que d’esta experiència s’ha aprés com podrien gestionar-se les col·laboracions d’una altra manera per a poder cuidar-les millor. Remarca que no li agrada ni cree que Estrella meresca que es parle mal d’ella, perquè la considera una gran artista. Al mateix temps, insistix que tampoc veu cap maldat en l’actitud de Rosalía i que sap que a ella li ha dolgut que Estrella se senta així.
Més enllà del soroll generat, la cantautora expressa el seu desig que les dos puguen trobar-se i recompondre la relació. Fidel al seu ànim de consens, defén que el diàleg i el reconeixement mutu són la millor eixida per als conflictes en la música i en qualsevol altre àmbit creatiu.
