Fa exactament cinquanta anys, l’11 d’agost de 1976, un jove argentí de 22 anys va aterrar a Espanya per a firmar pel València CF. Es deia Mario Alberto Kempes Chiodi, el seu nom era encara un misteri a Mestalla, però acabaria convertint-se en el millor futbolista de la història del club i, durant uns anys, en el millor jugador del món.
Amb 149 gols en 246 partits oficials, Kempes ha impulsat el València a algunes de les seues nits més glorioses. Ha sigut clau en la Copa del Rei de 1979, en la qual va marcar un doblet en la final, en la Recopa de 1980 amb Alfredo Di Stéfano en la banqueta i en la Supercopa d’Europa del mateix any.
La seua inconfusible melena i la celebració dels gols amb els dos braços en alt formen part de la memòria col·lectiva del valencianisme. Eixes imatges icòniques continuen hui molt presents en Mestalla i han traspassat generacions d’aficionats.
Al mateix temps que brillava a València, Kempes també s’ha consagrat com a estrela mundial. Ha sigut màxim golejador de la selecció argentina que va guanyar el Mundial de 1978. El seu doblet en la final l’ha elevat a l’olimp del futbol argentí, un altar que després han compartit figures com Diego Armando Maradona o Leo Messi.
Set temporades amb dos etapes molt diferents
Kempes ha defensat la samarreta del València en set campanyes repartides en dos etapes molt clares. L’inici ha sigut arrollador, tant en títols col·lectius com en registres individuals. En les seues dues primeres temporades en Espanya ha sigut ‘Pichichi’ de Primera Divisió.
Eixa trajectòria ha patit un colp decisiu amb una grave lesió d’espatla. El dany es va produir en un partit de Recopa davant el Carl Zeiss Jena alemany, quatre anys després de la seua arribada. Aquell incident ha frenat de manera brusca la seua progressió i ha posat fi a l’etapa en què molts el consideraven el millor jugador del món.
Fins a eixe encontre d’octubre de 1980, l’astre argentí havia marcat 122 gols en 154 partits oficials amb el València. Eixe balanç mostra la seua qualitat implacable. A més dels gols, també repartia assistències constants a companys com Rainer Bonhoff, Enrique Saura o Javier Subirats.
Després de la lesió, de la qual mai va arribar a recuperar-se del tot, els seus números golejadors han disminuït de manera molt notable. En els 92 partits següents només ha anotat 27 gols, una xifra considerable però lluny dels seus primers anys. Eixe descens ha acabat provocant la seua eixida cap a River Plate en març de 1981.
El club argentí no va poder completar el pagament dels 300 milions de pessetes del traspàs, uns 1,8 milions d’euros. Per això, Kempes ha tornat temporalment a Mestalla abans d’eixir de manera definitiva en 1984, quan s’ha tancat la seua etapa com a jugador del València.
Una aposta nascuda de la revista ‘El Gráfico’
L’arribada de Kempes a València no era òbvia malgrat la seua fama creixent a l’Argentina. El secretari tècnic del club, Bernardino Pérez ‘Pasieguito’, es va fixar en ell per la seua presència constant en la revista futbolera argentina ‘El Gráfico’. Anys després, ‘Pasieguito’ també descobriria Pedja Mijatovic.
Al tècnic valencià li va cridar especialment l’atenció que ‘El Matador’ ja haguera jugat el Mundial de 1974 amb només 20 anys. A més, no militava ni en River Plate ni en Boca Juniors, els grans focos del futbol argentí. Eixa singularitat va reforçar encara més el seu interés.
Per eixe motiu, ‘Pasieguito’ ha viatjat a l’Argentina per a vore’l en directe i comprovar que podia donar el salt a Europa. Aquell desplaçament ha servit per a engegar un traspàs de 500.000 dòlars. Els socis de Rosario Central han hagut d’aprovar l’operació mitjançant un referèndum intern.
La història ha estat a punt de trencar-se en el camí. Des de l’aeroport de Barajas l’ha arreplegat el president del València, José Ramos Costa, i han iniciat un viatge per carretera cap a la capital del Túria. Pel camí han fet parada per a dinar en Motilla del Palancar, a Conca.
L’endemà, durant el reconeixement mèdic, els servicis mèdics del club han detectat uns punts negres a l’altura de l’estómac. Eren perdigons de caça de perdius. Segons ha explicat el mateix Kempes, han tardat prou temps a descobrir-ne l’origen i a confirmar que no suposaven un problema.
Estrena amarga i reacció immediata
La seua adaptació a Espanya no ha sigut senzilla. Kempes ha debutat en les semifinals del Trofeu Naranja davant el CSKA de Moscou. Segons les cròniques de l’època, eixa nit va firmar un partit decebedor.
Una d’eixes cròniques recollia així la impressió que havia deixat el seu primer encontre: ‘En cuanto a Kempes, si hubiera que juzgarle por sólo este partido, casi habría que decir que se había hecho un mal negocio con su fichaje. Cabe esperar que será bastante mejor de lo que mostró, pues falló dos goles hechos, no estuvo bien y, a última hora, al ser el primer ejecutor de los penalties valencianistas y tirarlo fuera, redondeó con este fallo una actuación que al público le defraudó por completo’.
Aquell amarg debut fins i tot té banda sonora pròpia. És la cançó ‘Nostalgia de Bell Ville’, un tema de 2022 del grup ‘La Gran Esperanza Blanca’. La peça rememora aquell inici dubtós d’un jugador que després seria llegendari.
La reacció de Kempes ha sigut immediata. Deu dies després, en el seu primer partit oficial, ha marcat un doblet davant el Celta. A eixos dos gols els han seguit tres més en els tres encontres següents. Així ha començat a conquistar Mestalla.
A partir d’eixe moment, s’ha consolidat com la gran figura d’una davantera temible amb Carlos ‘el Lobo’ Diarte i el neerlandés Johnny Rep. Amb els anys, el seu nom ha traspassat el terreny de joc fins a donar nom a una grada de Mestalla, un honor únic en la història del club.
Mig segle després de la seua arribada, Mario Kempes continua sent el gran ídol del valencianisme i un símbol etern del València CF.
