El títol d’esta sèrie d’articles conté tres paraules que convé justificar («Confiança, satisfacció i identitat»). Eixos noms van units al primer objectiu del treball, que no he explicitat en la Introducció. La finalitat principal que m’havia marcat és la mateixa que he volgut aconseguir en les classes de la universitat: procurar parlar sobre el valencià d’una manera fonamentada i argumentada, buscant l’objectivitat; i, alhora que informe sobre el valencià, intente donar confiança i satisfacció als alumnes com a valencians. Ben mirat, formar donant confiança i satisfacció és u dels deures dels lingüistes, dels docents i, en general, de l’humanisme.
Diria que, en la instrucció humana, sempre hi ha el mateix mecanisme. Certament, cal donar informació als alumnes. La informació és indispensable en l’ensenyament, ja que és el factor que separa la instrucció de l’adoctrinament. Però la informació no és una causa final. És un objectiu que ha de tindre transcendència, és un mitjà: el procés de transmetre informació ha d’anar unit a la voluntat de reflexionar i explicar. Si està arrelada en l’entorn social, dona confiança, afavorix la satisfacció, augmenta la identitat social d’una persona i la vinculació amb l’entorn, procés que porta al lligam, a l’afectivitat, a la solidaritat i a la responsabilitat.
Per una altra banda, en una llengua marginada socialment com és el valencià la identitat és un factor important. Si a través de les classes d’història i de valencià els alumnes veuen el valencià com a un factor destacat de la identitat valenciana i ells s’identifiquen com a valencians, eixe sentiment afavorirà l’ús del valencià, tant en la seua vida personal com en la pública.
L’anglés, el castellà, el portugués o el francés són idiomes que tenen molts estats al seu costat per a potenciar-los i, quan ho necessiten, per a protegir-los. En canvi, ¿quants estats té a favor el valencià? El valencià no en té cap a favor. O, més ben dit: en té u entre la indiferència i l’animadversió. Per tant, ¿què té a favor el valencià? Realment, hem de convindre que el valencià només té una força a favor: ser una de les característiques definitòries dels valencians. Si el poble valencià es desfà i desapareix, és del tot segur que també desapareixerà el valencià.
No cal dir que, per a recuperar-se, cal elaborar lleis i procurar que el valencià no passe per cap marginació social. Però les lleis sense l’adhesió dels valencians aprofiten de poc. Les lleis són necessàries, però no suficients. Per contra, l’adhesió dels valencians a la seua llengua pròpia sí que és un factor necessari i suficient. Les lleis només són una ajuda.
Mirem cap avant. Si els moviments socials valencians incorporen la identitat valenciana a les seues característiques definitòries; si el poble valencià decidix que vol seguir existint com a poble, que vol dirigir el seu futur i ser solidari externament i internament, en eixe cas els moviments socials i la mateixa societat valenciana tindran un aliat fidel i potent en el valencià.
Digam-ho clarament: la identitat dels valencians és la força més gran que pot tindre el valencià; correlativament, la identitat valenciana té en el valencià un potenciador segur i fort. El valencianisme hauria de considerar molt eixe marc, particularment els docents, els escriptors, els lingüistes: el conjunt dels professionals de la llengua. Continuarem en l’article següent.