Detectar el risc de patir una malaltia mental a través del telèfon mòbil, fer un seguiment del pacient quan està fora de la consulta, aconseguir diagnòstics més primerencs i donar prioritat als casos més urgents són alguns dels avanços que estan fent possibles els biomarcadors digitals en salut mental.
Biomarcadors digitals: nous reptes per al sistema sanitari
Estes ferramentes es van presentar en un fòrum especialitzat sobre els nous reptes del sistema sanitari, centrat en salut mental, malalties cròniques i teràpies avançades. En esta trobada es va posar en relleu que la salut mental s’ha convertit en un eix estratègic per a la planificació sanitària i que requerix nous recursos, tant assistencials com tecnològics, per a respondre a l’augment de la demanda i a la complexitat dels casos.
Des de l’àmbit institucional es va remarcar la necessitat de reforçar els dispositius específics d’atenció i de dotar-los de finançament i estructura pròpia. En este context s’enquadra un pla autonòmic de salut mental i addiccions amb una important inversió econòmica i la creació d’una direcció general específica, que pretén coordinar les polítiques de prevenció, diagnòstic i tractament, així com integrar millor els servicis de salut mental en el conjunt del sistema.
Biomarcadores digitals per a un diagnòstic més precís
Eleonora Minissi, psicòloga i investigadora de l’Institut Universitari d’Investigació en Tecnologia Centrada en l’Ésser humà de la Universitat Politècnica de València (HumanTech UPV), va explicar que els biomarcadors digitals estan cridats a transformar la forma en què es detecten i s’aborden els trastorns de salut mental.
Segons va detallar, un biomarcador és un concepte rellevant en medicina de precisió, ja que representa una característica mesurable de la potencial presència d’un cert tipus de trastorn en la salut física o mental de la persona. El salt al digital es produïx quan eixe biomarcador es manifesta o s’expressa durant la interacció entre el pacient i la tecnologia, per exemple, a través de l’ús quotidià del telèfon mòbil.
La investigadora va subratllar que existixen uns certs patrons en la conducta dels usuaris en interactuar amb els seus dispositius mòbils o amb les seues xarxes socials que poden donar un indicador que eixa persona està patint un cert tipus de trastorn de salut mental. Davant canvis mantinguts en la manera de comunicar-se, en la freqüència d’ús o en el contingut que es compartix, la tecnologia pot detectar senyals que, analitzades correctament, funcionen com biomarcadores digitals.
Minissi va assenyalar que el pacient podria instal·lar una aplicació en el seu telèfon per a contestar preguntes de manera setmanal. Mitjançant les respostes, amb intel·ligència artificial, poden detectar-se biomarcadores digitals que el metge tindria a la seua disposició. D’esta manera, el professional rep informació estructurada i contínua que complementa el que observa en la consulta presencial i li permet seguir l’evolució del pacient entre visita i visita.
Este sistema facilita la realització d’un diagnòstic diferencial, ja que un triatge primerenc mitjançant l’ús de la intel·ligència artificial pot ajudar a prioritzar i organitzar la demanda. L’objectiu és que ningú es quede exclòs en cap moment, però donant més importància als casos que són més urgents, per exemple quan s’identifiquen senyals compatibles amb un risc elevat o amb un empitjorament significatiu de l’estat mental.
La psicòloga va destacar que estos marcadors poden enviar avisos i alertes al personal mèdic. Gràcies a l’aplicació mòbil, els professionals poden comprovar si el pacient necessita suport i així abordar el problema sense esperar al moment de la consulta, ja que en determinades situacions podria ser tard. Esta capacitat d’alerta primerenca convertix al mòbil en una espècie de sensor continu de l’estat emocional i conductual de l’usuari.
Minissi va subratllar que ja existixen casos d’èxit en l’aplicació d’estes tecnologies. Des de la Universitat Politècnica de València han treballat per a detectar risc de trastorn d’estrés posttraumàtic en menors que viuen en la zona zero de la dana, utilitzant indicadors derivats de la seua interacció amb ferramentes digitals. També han desenrotllat propostes per a identificar trastorns de l’espectre autista mitjançant jocs per a xiquets, que permeten observar patrons de resposta i conducta associats a estos trastorns.
La figura del pacient virtual per a formar a futurs professionals
Una altra de les ferramentes que Minissi va presentar és el pacient virtual, un producte que estan desenrotllant en els últims anys en la UPV i que pot ajudar de manera decisiva en la formació de les noves generacions de metges i psicòlegs.
L’objectiu principal és evitar que els professionals en formació s’enfronten per primera vegada a situacions complexes en una consulta real. Amb el pacient virtual, els estudiants poden simular una visita clínica en un entorn controlat, on és possible repetir l’experiència i corregir errors abans de passar a la pràctica amb pacients reals.
En estes simulacions, els futurs professionals poden triar el gènere, l’edat, el diagnòstic i fins i tot l’aspecte físic del seu pacient. D’esta manera, els nous psicòlegs poden aprendre a interactuar sense necessitat de recórrer a actors i poden entrenar l’entrevista clínica amb diferents perfils, des de pacients amb trastorns lleus fins a situacions de major gravetat.
La psicòloga va apuntar que esta ferramenta s’utilitza perquè els futurs treballadors practiquen no sols les pautes d’intervenció o els diagnòstics, sinó també la manera d’interactuar amb les persones i de transmetre un cert tipus de notícies, com a resultats complexos de proves o decisions terapèutiques delicades. L’entrenament en estes habilitats comunicatives resulta clau per a reduir errors, millorar la relació terapèutica i oferir una atenció més humana.
Minissi va insistir que estes ferramentes no volen substituir al clínic en el seu procés de diagnòstic, sinó intentar organitzar la demanda i donar prioritat als casos que necessiten una avaluació en eixe moment. La tecnologia es concep així com un suport que aporta dades objectives i contínues, però la decisió final seguix en mans del professional, que integra tota la informació en el context de cada pacient.
