Bombes Gens Centre d’Arts Digitals obri al públic la seua primera gran producció pròpia, La Ruta. Modernitat, cultura i descontrol, un projecte que revisa el fenomen de la Ruta del Bakalao a través d’una experiència immersiva. La proposta combina espectacle i arxiu per a explicar com un moviment nascut a València va marcar a diverses generacions i va projectar a la ciutat en el mapa cultural europeu.
L’exposició aposta per tecnologies d’última generació —continguts 3D, realitat virtual i làser mapping— per a reconstruir atmosferes, paisatges sonors i codis visuals de l’època. L’objectiu no és només evocar records, sinó oferir claus per a entendre per què aquella escena va créixer, es va transformar i va acabar col·lapsant, i quina petjada va deixar en la música, el disseny o la moda.
De l’origen al col·lapse
El recorregut s’articula en deu sales que combinen documentació històrica, instal·lacions interactives i peces digitals. El visitant pot ballar, descobrir cartelleria i marxandatge originals, pujar-se a un cotxe dels 80 i 90 per a reviure la sensació d’anar de club en club i explorar una llista amb cent temes representatius. Esta posada en escena convida a moure’s, escoltar i observar, i traça una línia temporal que va dels antecedents a la decadència, aprofitant el 45 aniversari per a mirar el fenomen amb distància crítica.
L’itinerari arranca amb el context dels 70 i 80: un país en transició, l’aparició de nous ídols juvenils, l’empenyiment del folk rock i la cançó protesta i el sorgiment de les primeres discoteques. La mostra establix connexions i diferències amb la Moguda Madrilenya i subratlla l’especificitat valenciana: una cultura de club nascuda al marge de la indústria discogràfica, amb macrodiscoteques d’extraradi com a escenari i un fort esperit autodidacta.
L’atmosfera quotidiana es reconstruïx amb objectes originals cedits per L’ETNO i la col·lecció de Juan Carboneres: telèfons de disc i de góndola, walkmans, una Game Boy o pins de discoteques, peces que ajuden a activar la memòria material de l’època i a situar al visitant en l’imaginari domèstic i urbà d’aquells anys.
L’exposició destaca a figures clau com Juan Santamaría, pioner en la professionalització del dj, així com Carlos Simó, José Conca o Charo Campillos, primera dj professional a Espanya, que va obrir camí a altres dones en un entorn majoritàriament masculí. També mostra com les discoteques van funcionar com a espais alternatius i inclusius on van conviure tribus urbanes, estudiants, jóvens treballadors i col·lectius LGTBI, reforçant la idea de llibertat i experimentació social enfront dels tòpics de pur hedonisme.
En el cor del projecte, una instal·lació de Radiant Light Art Studio i Vitamin Studio recrea l’energia de les pistes de ball mitjançant projeccions 3D, patrons de llum i un disseny sonor amb temes de Chimo Bayo, Front 242, Simple Minds o Megabeat. La peça audiovisual, de 18 minuts, actua com a vèrtex sensorial de la mostra: resignifica l’estètica de l’època, canalitza la seua potència col·lectiva i l’acosta a noves generacions en un entorn segur i contextualitzat.
Amb un equip multidisciplinari de forta arrel valenciana i la col·laboració de protagonistes d’aquella escena —djs, dissenyadors, creatius i responsables de clubs—, la producció equilibra entreteniment i anàlisi. El resultat és una mirada polièdrica que, més enllà de la nostàlgia, reivindica un llegat cultural encara vigent i facilita ferramentes per a comprendre el seu auge, la seua caiguda i la seua perdurabilitat en la cultura visual i sonora contemporània.
