Juan Bordera, diputat de Compromís en Les Corts Valencianes i un dels 21 activistes espanyols de la Flotilla Global Sumud alliberats per Israel, assegura que va viure un malson durant la seua detenció. Va ser excarcerat després de firmar un document en el qual acceptava que la seua entrada al país va ser il·legal, un tràmit que considera impost per a accelerar la deportació. Així i tot, afirma que tornaria demà sense dubtar-ho perquè, al seu juí, la missió continua sent necessària.
Tracte vexatori i carències mèdiques
Bordera descriu un tracte que qualifica de vexatori després de l’abordatge militar. Segons el seu relat, mentres eren gravats per les autoritats el comportament va ser correcte, però quan van cessar les càmeres van començar els colps, les humiliacions i les amenaces. Denúncia que va patir un impacte en les costelles que encara ha d’avaluar-se i que a un company li van trencar un braç. També relata privació de somni amb despertares constants, rifles apuntant a curta distància i gossos llestos per a ser llançats contra persones tancades en habitacions que descriu com a inhumanes. Assegura que se’ls va proporcionar menjar caducat i aigua no potable i que en diversos moments van témer per la seua vida.
El diputat explica que l’accés a atenció mèdica va ser limitat i tardà. Van haver d’insistir perquè un activista de 80 anys i diabètic rebera insulina després de tres dies sense medicació. A una companya amb problemes cardíacs, afig, li van dir que no era una emergència fins que el cor es detinguera. Resumix la sensació viscuda amb una frase dura: ens tractaven com a animals i presumien d’això.
Bordera considera que l’atenció consular va ser insuficient. Atribuïx un 80 o 90% de les traves al Govern israelià, al qual acusa de posar obstacles perquè els detinguts reberen assistència, i un 10% al Govern espanyol per no gestionar-lo de forma més clara i directa. Assenyala que ni ell ni moltes de les seues companyes van poder veure a personal consular, i que la seua cobertura legal va dependre d’advocades de Adala, un col·lectiu palestí que els va prestar assistència sobre el terreny. Reclama una resposta més ferma i coordinada de la comunitat internacional per a protegir els activistes i garantir els seus drets bàsics.
A més, advertix que els qui encara romanen retinguts estarien incomunicats. Afirma que algunes persones haurien iniciat vaga de fam mentres només poden beure aigua no potable, amb un to gris que incrementa la preocupació per la seua salut. El mateix Bordera assegura que no va tindre dret a realitzar una crida fins a passats tres o quatre dies a la presó i que la majoria no va rebre assistència consular ni legal.
Diferències per nacionalitat i pròxims passos
Segons el seu testimoniatge, va haver-hi diferències en els temps de repatriació en funció del país d’origen. Sosté que els primers a eixir van ser els italians, seguits per activistes de Malàisia i, posteriorment, pels britànics; els espanyols ho van fer més tard. Interpreta eixes prioritats com a reflex d’afinitats o tensions diplomàtiques i reconeix que Espanya no ha sigut aliada d’Israel en este context.
Malgrat tot, insistix que tornaria a embarcar-se. Assegura que ja hi ha huit vaixells de la Flotilla aproximant-se i que una altra tanda de nou naus es dirigix a Gaza, operacions que, segons preveu, podrien ser interceptades de nou en aigües internacionals. Per això defén explorar totes les vies legals disponibles per a depurar responsabilitats i protegir futures missions.
En el pla polític, qualifica el que succeïx a Gaza com un genocidi indescriptible i cita a la relatora de l’ONU Francesca Albanese per a sostindre que les víctimes civils serien deu vegades més que les xifres oficials, la qual cosa situaria el balanç en fins a 700.000 en dos anys. També respon a les crítiques de Vox, que a la seua entendre busquen tacar la imatge de la Flotilla associant-la a fins aliens. Assegura que, amb el pas dels mesos, els Estats Units i Israel s’estan quedant cada vegada més sols en la defensa d’una legalitat que considera aberrant.
Bordera assenyala que alguns vaixells van aconseguir llançar ajuda humanitària a la mar per a la seua recollida i reitera la necessitat d’un corredor humanitari estable i permanent. Al seu juí, eixa responsabilitat correspon als governs i no hauria de recaure en la societat civil, encara que subratlla que ha sigut la pressió ciutadana la que ha forçat als executius a moure’s en este assumpte.
