La llengua que usen diàriament els empleats públics és la cara més visible de l’Administració. I és que tot el que fem queda plasmat en les paraules que diem o escrivim, en forma de projectes, respostes a consultes, normes reguladores o qualsevol altra actuació. Per això és summament important per a una Administració conscient de la seua funció de servici públic que intente orientar els seus treballadors a triar en cada cas les paraules més adequades per a aconseguir una comunicació eficaç amb els administrats. En compliment d’eixa comesa, la primera qüestió que cal fer és prendre consciència de per a què es fan les coses. No parlem per parlar, sinó que sempre ho fem per a comunicar alguna cosa a algú. És, per tant, del tot imprescindible saber exactament a qui ens dirigim en cada moment –inclús quan no tenim identificat un interlocutor personal directe davant– per a poder transmetre-li adequadament un missatge. Evidentment, no és el mateix una consulta telefònica que una circular informativa dirigida als pares dels alumnes d’un centre educatiu o la publicació d’una disposició en un butlletí oficial. El context condiciona la nostra manera d’expressar-nos. Però, siga quin siga el tipus de comunicació que s’establisca en cada moment amb els ciutadans, els empleats públics, que, com a tals, actuen en representació de l’Administració per a la qual treballen, han de tindre una prudència extrema de les paraules que utilitzen, perquè eixe ús reflexiu del llenguatge és, en primera instància, una mostra de respecte als administrats.
