La llengua que usen diàriament els empleats públics és la cara més visible de l’Administració. I és que tot el que fem queda plasmat en les paraules que diem o escrivim, en forma de projectes, respostes a consultes, normes reguladores o qualsevol altra actuació. Per això és summament important per a una Administració conscient de la seua funció de servici públic que intente orientar els seus treballadors a triar en cada cas les paraules més adequades per a aconseguir una comunicació eficaç amb els administrats. En compliment d’eixa comesa, la primera qüestió que cal fer és prendre consciència de per a què es fan les coses. No parlem per parlar, sinó que sempre ho fem per a comunicar alguna cosa a algú. És, per tant, del tot imprescindible saber exactament a qui ens dirigim en cada moment –inclús quan no tenim identificat un interlocutor personal directe davant– per a poder transmetre-li adequadament un missatge. Evidentment, no és el mateix una consulta telefònica que una circular informativa dirigida als pares dels alumnes d’un centre educatiu o la publicació d’una disposició en un butlletí oficial. El context condiciona la nostra manera d’expressar-nos. Però, siga quin siga el tipus de comunicació que s’establisca en cada moment amb els ciutadans, els empleats públics, que, com a tals, actuen en representació de l’Administració per a la qual treballen, han de tindre una prudència extrema de les paraules que utilitzen, perquè eixe ús reflexiu del llenguatge és, en primera instància, una mostra de respecte als administrats.
Criteris lingüístics de l’Administració de la Generalitat
