Podem dinar paella, almorzar un entrepà amb pernil, berenar xocolate amb valencianes, sopar un ou caigut amb creïlles. I primer que res podem desdejunar un café amb llet amb una rosca untada de mel. En la columneta de la setmana passada, titulada “Almorzarem a la valenciana de matí”, deia que pròximament tractaríem la transitivitat dels verbs que denominen les menjades.
A molts de vostés les frases del principi d’este article els pareixeran normals i corrents. Perquè ho són. Per ser usuals en la parla i en molts escrits i perquè, tant ortogràficament com gramaticalment, són normatives, d’acord amb les prescripcions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) plasmades en el Diccionari normatiu valencià (DNV).
Però abans que la institució normativa valenciana donara caràcter transitiu als verbs que donen nom a les menjades, els guardians de l’ortodòxia lingüística, a mitjan segle passat, van decidir que eixos verbs eren intransitius i, per tant, frases com les apuntades eren incorrectes, i que no podíem dir ni escriure formalment “Hui dinarem paella” ni “A la nit soparem crema de carabassa amb espàrrecs”, sinó “Hui per a dinar menjarem paella” i “A la nit per a sopar menjarem crema de carabassa amb espàrrecs”. Consegüentment, tampoc podíem preguntar: “Què dinarem?” ni “Què soparem?”. Calia inquirir: “Per a dinar què menjarem?” i “Per a sopar què menjarem?”
Eixa restricció de no reconéixer una expressió tan usual en gran part dels territoris a on es parla esta llengua compartida és una més de les moltes exclusions de la normativa propiciades per l’elitisme lingüístic, que provoca rebuig a l’ús escrit en este idioma i que contribuïx, entre altres “contribucions”, al baixíssim ús del valencià escrit en la immensa majoria de valencianoparlants, com ja hem comentat en més d’una ocasió.
Com hem dit, l’AVL, en la seua línia aperturista, va registrar fa un cert temps, en el DNV, la consideració transitiva dels referits verbs de les menges, i també l’ésAdir, el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisual, però no el Diccionari de la llengua catalana (DIEC2), considerat l’Alcorà per a l’ortodòxia lingüística. I això deu ser el motiu pel qual l’elitisme de la nostra llengua no acceptava ni accepta de bon grau encara eixe pecat filològic en la nostra normativa. Per cert, que l’esmentatésAdir, mitjà ben català, esmena la plana, com en molts altres casos, al DIEC2 i, i com hem dit, dona com a acceptables els usos transitius dels mencionats verbs dels àpats, i cita el DNV, entre els reculls lingüístics que avalen la seua transitivitat; i que, per tant, pugam dinar paella, berenar crema catalana i almorzar sobrassada mallorquina o baleàrica.
I igualment podem dinar putxero, no sols transitivament, sinó també com a menjada ben suculenta i ben valenciana. El putxero valencià és ‘menjar elaborat amb carn, pilota, verdura, llegums, embotit i altres ingredients, bollits’. I ens el mengem. “El dia de Nadal dinem putxero”. En castellà, en primera accepció el puchero és el recipient, l’olla, el perol on es fa el cocido madrileño i altres menjars. També, la menjada, però principalment, en la llengua veïna, és el perol. El nostre “putxero” el tenim registrat en el DNV, però no en el DIEC2 ni com correspon en el Salt procedent de la DGPL del Botànic. Esperem que pròximament s’actualitzen els dos diccionaris en favor de tan valenciana menjada i paraula. A Catalunya, eixe àpat, amb alguna variació, rep el nom de carn d’olla o escudella.
I una autèntica certificació de la valencianitat del nostre “putxero” és la Fira Gastronòmica de l’Alcúdia i el seu Concurs Nacional de Putxero Valencià que se celebra cada any en eixe important poble de la Ribera Alta. “Putxero” i “valencià”, com ho diuen en el poble de Voro i d’Andreu Palop; i tots els i les valencianoparlants.
