Un estudi de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva de la Universitat de València documenta el cas més prolongat conegut de supervivència en llibertat d’un cetaci amb mutilacions de gran magnitud: un dofí mular trobat a Nules. L’anàlisi explica que el mascle, d’uns sis anys, va sobreviure més de dos anys sense aleta cabal i amb una aleta pectoral parcialment amputada, una situació que sol comprometre greument la propulsió i la captura de preses.
Les lesions apunten a una interacció pesquera en aigües de la Comunitat Valenciana, probablement per enmallamiento en xarxes, que hauria seccionat l’aleta cabal i danyat una aleta pectoral. Així i tot, l’estudi revela que l’animal va mantindre capacitats funcionals suficients per a desplaçar-se i alimentar-se durant un període extraordinàriament llarg.
Adaptacions i possibles fonts d’aliment
L’aleta cabal és el principal motor dels dofins; davant la seua pèrdua, l’animal va haver de desenrotllar un patró locomotor compensatori, desplaçant lateralment la part posterior del cos de manera similar a un cocodril. Este tipus de nade, ja descrit en exemplars sense aleta cabal, reduïx l’eficiència hidrodinàmica, la maniobrabilitat i el control fi durant la caça, la qual cosa obliga a gastar més energia i a centrar-se en preses més accessibles.
Malgrat eixes limitacions, la necropsia va revelar una condició corporal molt bona, amb un pes superior a l’esperat per a la seua longitud. L’estómac estava ple de preses recentment ingerides, la qual cosa confirma que la seua capacitat d’alimentar-se no estava minvada i que va aconseguir compensar la pèrdua funcional mitjançant canvis en el comportament i en l’esforç de nade.
Francisco Javier Aznar, investigador de l’Institut Cavanilles i firmant de l’article, assenyala: ‘és un misteri com este dofí va sobreviure tant de temps. El seu últim menjar abans de morir incloïa peixos i cefalòpodes de valor comercial, la qual cosa suggerix que, després de la mutilació, l’animal podria haver estat alimentant-se de captures o descartes de pesca‘. I afig: ‘No obstant això, tampoc descartem que poguera haver sigut assistit per congèneres, especialment per la seua mare, si encara conservava un vincle estret amb ella’.
Cronologia i risc persistent
Este dofí va ser albirat per primera vegada per una embarcació d’esbarjo el 12 d’octubre de 2021; es va tornar a observar el 12 d’agost de 2023 i va acabar encallant a la platja de Nules el 26 d’abril de 2024, més de dos anys i mig després del primer registre. La continuïtat dels albiraments indica que, malgrat les lesions, l’animal va aconseguir desplaçar-se i buscar aliment durant un període inusualment llarg.
Encara que va aconseguir sobreviure durant anys, l’evidència apunta al fet que la causa final de la mort va ser l’ofegament en una nova interacció pesquera, la qual cosa subratlla l’impacte persistent d’estes activitats sobre els cetacis. En aigües de la Comunitat Valenciana, el dofí mular interactua amb freqüència amb l’activitat pesquera, la qual cosa el fa procliu a captures accidentals i a lesions greus.
El treball, publicat en la revista Aquatic Mammals, ha comptat amb el suport del projecte VARACOMVAL de la Fundació Biodiversitat del MITECO, en el marc del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, i amb la col·laboració de la Conselleria de Medi Ambient, la Fundació Oceanogràfic i l’ONG Xaloc.
