Juan Carlos Ferrero reconeix que la separació professional amb Carlos Alcaraz li deixa ‘dolgut‘, encara que amb una ‘sensació de tranquil·litat i d’haver fet els deures’. Aclarix que no tanca la porta a un futur retrobament i reafirma la seua convicció que el murcià té ‘possibilitats de ser el millor tennista de la història’.
Una setmana després de l’anunci, el tècnic valencià explica que esperava seguir una temporada més després d’un any que considera ‘molt bo’ en resultats i convivència. Insistix que la relació dins de l’equip ha sigut ‘espectacular‘ i que no va haver-hi baralles, i assenyala que la incorporació de Samuel López va donar aire fresc al projecte amb la idea de mantindre la dinàmica en el temps.
Desacords i un tancament en fred
Ferrero detalla que la ruptura arriba en revisar les condicions per a la pròxima temporada: ‘És veritat que quan s’acaba un any s’han de veure unes certes coses a nivell de contractes i com en tot contracte nou […] hi havia unes certes coses en les quals no estàvem d’acord’. Subratlla que les dos parts van defendre els seus interessos sense dramatismes: ‘Hi ha hagut uns certs temes en els quals no hem estat d’acord les dos parts […] al final hem decidit no seguir’. Evita entrar en detalls i resumix que, sense una reunió final, cada un opta per continuar el seu camí.
L’entrenador recalca que els canvis sempre són ‘complicats’, però confia que el rendiment d’Alcaraz no es ressenta. Posa el focus en la continuïtat de treball amb Samuel López, de qui destaca el seu coneixement del jugador i l’experiència acumulada dins de l’equip: ‘Samuel López és una persona que li coneix moltíssim […] ha agafat molta experiència per a poder portar el vaixell en solitari a nivell d’entrenador’.
En el seu repàs als set anys compartits, Ferrero tria com a etapa més especial la compresa entre els 15 i els 18 anys, quan els dos recorrien tornejos menors i l’ascens era vertiginós. Recorda eixa fase d’aprenentatge accelerat, la il·lusió per escalar posicions i la convivència constant en entrenaments, competicions i hotels. Apunta que, una vegada en l’elit, els objectius canvien, el marge de millora es reduïx i l’ensenyança es torna més fina i gradual, però els grans títols compensen eixe viratge. Entre les fites, remarca que cada Gran eslam té un valor únic i que l’últim Roland Garros va ser el més exigent, quedant-se ‘amb tot el positiu’.
Ferrero també explica com l’equip va gestionar el desgast inherent a l’elit: els viatges constants i el temps lluny de casa erosionen, per la qual cosa la inclusió de noves veus i mètodes va buscar evitar la fatiga relacional. ‘El posar paraules noves, maneres de dir les coses amb el mateix objectiu però de diferent manera’ va ser una de les claus per a sostindre la motivació i la connexió del grup.
Futur immediat i porta entreoberta
A nivell personal, admet que necessita temps per a assimilar el final de l’etapa: ‘Crec que tal vegada els dos necessitem un temps per a acabar d’assimilar esta ruptura […] Ara mateix jo estic dolgut’. Explica que, després de quasi huit anys sense parar, vol estar a casa i que li doldrà veure competir a Alcaraz en els pròxims tornejos fins que el dol passe. Per això, descarta valorar nous projectes a curt termini: ‘En cap moment estic remenant altres opcions perquè necessite dos-tres mesos d’estar tranquil i que passe el dolor’.
Sobre hipotètiques ofertes d’altres jugadors, es manté ferm: ‘Seria una cosa que hauria de pensar […] no és el moment de pensar en una cosa així’. Remarca que ‘és impossible‘ assumir ara un altre pupil mentres el seu pensament seguisca a Alcaraz.
Més enllà dels resultats, reivindica un assoliment que considera central: ajudar al fet que Alcaraz madure com a persona i professional en un entorn de màxima exposició i pressió. ‘M’he deixat l’ànima en este projecte’, afirma, subratllant el temps, el treball i la il·lusió invertits, i la tranquil·litat que li deixa el balanç: ‘Em quede amb una sensació de tranquil·litat, d’haver fet els deures’.
Ferrero no clausura la relació: amb els llaços creats, assegura que no tindria sentit tancar definitivament la porta a un retorn. Diferir en uns certs punts no trenca l’amistat ni el respecte. Desitja a Alcaraz el millor i reitera el seu pronòstic: té opcions reals de marcar una època i aspirar a ser el millor, envoltat d’un equip capaç de continuar guiant el seu desenrotllament.
