La pressió per obtindre reconeixement dins de la comunitat científica ha reduït des del principi la felicitat de part del personal investigador en Espanya, segons un estudi recent. El treball assenyala les dificultats per mantindre l’equilibri entre la faena i la vida personal com una de les claus d’este efecte.
La recerca l’han dut a terme el centre Ingenio, mixt del CSIC i la Universitat Politècnica de València, junt amb la Universitat de València. L’estudi s’ha publicat en la revista ‘Research Evaluation’ i se centra en com l’impacte científic es relaciona amb el benestar del personal acadèmic.
L’estudi analitza el cas de més de 2.400 persones del món acadèmic en Espanya. Els autors han avaluat com afecten al seu benestar aspectes com ara publicar articles molt citats o aconseguir un alt reconeixement dins de la comunitat acadèmica.
Una de les principals conclusions trenca amb la hipòtesi inicial dels investigadors. Joaquín Mª Azagra, investigador d’Ingenio i coautor de l’estudi, explica que ‘el que esperàvem trobar era que l’impacte científic generara satisfacció pel reconeixement obtingut, almenys fins a cert punt’.
No obstant això, Azagra assenyala que les dades han mostrat un patró diferent del previst. Segons destaca, ‘els dades mostren que l’efecte predominant és que la pressió associada reduïx la satisfacció des d’un principi’. Per tant, el desig d’incrementar l’impacte científic no sempre es tradueix en més felicitat personal.
Context competitiu en la recerca
Els autors recorden que la investigació actual es desenvolupa en entorns altament competitius. En estos contextos, les publicacions, el nombre de cites o la visibilitat científica tenen un paper central en l’avaluació professional del personal investigador.
Esta situació pot portar moltes persones a prioritzar objectius externs i mètriques de rendiment. Així, els interessos personals o vocacionals queden sovint en segon pla davant l’exigència d’aconseguir millors indicadors d’impacte.
Segons la recerca, esta dinàmica alimenta la sensació de pressió constant. Al mateix temps, dificulta que les persones investigadores mantinguen un bon equilibri entre l’activitat professional i la seua vida personal o familiar.
No obstant això, el treball també identifica factors que poden amortir estos efectes negatius. Entre ells, destaquen la motivació social i la manera de desenvolupar la faena científica.
Motivació social i creativitat com a protecció
Les dades apunten que no totes les persones investigadores responen igual a la pressió per l’impacte científic. Segons explica Ana M. Tur, catedràtica del departament de Psicologia Bàsica i de la Personalitat de la Universitat de València i coautora de l’estudi, ‘les persones investigadores que mantenen una forta motivació per contribuir a la societat o que desenvolupen el seu treball de forma més creativa mostren majors nivells de felicitat fins i tot en contextos on hi ha una alta exigència per aconseguir impacte científic’.
En altres paraules, vincular la faena científica amb objectius socials clars pot ajudar a compensar la pressió externa. A més, disposar d’espai per a la creativitat en el treball diari sembla afavorir el benestar emocional.
Els autors consideren que estes idees tenen implicacions directes per a la gestió de les carreres científiques i per als sistemes d’avaluació. Defenen que no n’hi ha prou amb mirar únicament els resultats quantitatius, com ara el nombre d’articles o de cites.
Canvis suggerits en l’avaluació científica
Segons Azagra, ‘els sistemes d’avaluació haurien de preocupar-se no només pels resultats que produïxen els investigadors, sinó també per les condicions en què realitzen la seua faena’. D’esta manera, es podria preservar millor la satisfacció i la motivació del personal investigador.
L’estudi proposa que les institucions científiques complementen els indicadors tradicionals de rendiment amb altres mesures. Entre estes, apunta al benestar, l’autonomia i l’equilibri entre la faena i la vida personal com a dimensions rellevants.
Incorporar estes variables permetria una visió més àmplia de la qualitat dels sistemes de recerca. Segons el treball, també ajudaria a dissenyar entorns laborals més sostenibles per a les persones que desenvolupen carreres científiques, sense renunciar a l’impacte ni al rigor acadèmic.
